"L'aurora i l'enric són dos germans que tenen un restaurant de gran luxe en una petita ciutat a la vora del mar. Tots dos germans tenen molta imaginació a l'hora de fer les receptes de cuina, i tot el que cuinen al seu restaurant ha estat creat per ells. Això fa que demanin els millors productes i que, sovint, aquests productes siguin de terres llunyanes: taronges de la Xina, caviar de Rússia, bacallà d'Islàndia ... Amb uns productes tan selectes, els queden sempre uns plats molt bons, però molt, molt cars. Com que el restaurant és tan car, només hi poden anar gent de molts diners, i per això sovint tenen el restaurant buit.
  Un bon dia, arribà al restaurant dels dos germans un home bastant gran i d'aspecte descurat. Es veia prou que no tenia gaires diners.
  "Hola! Bon dia! -digué el foraster. Em donaríeu alguna cosa per menjar?
 - I tant que sí! El que vostè vulgui - li respongué l'Aurora. Vol la carta per escollir el menú? Tenim els millors plats de tota la ciutat.
 - Sí. Sí. Prou que ho veig: els millors i els més cars -digué el bon home-, però em sembla que no m'heu entès. Jo el que vull és que em doneu menjar sense haver de pagar, perquè no tinc diners.
  L'Aurora es quedà tota sorpresa i li digué:
 - Escolti, això és un restaurant seriós i no admetem bromes!
 - Oh, no vull pas que hi perdeu res -respongué el viatger. A canvi d'un plat de sopa, us ofereixo el plànol d'una illa on hi ha un tresor inesgotable. Els dos germans, al principi, no sabien què fer, però com que eren avariciosos i, per altra banda, els fascinava la idea de l'aventura, van decidir d'acceptar l'oferta del foraster.
 En arribar el temps de vacances, van tancar el restaurant, van llogar un petit vaixell i cap a la Illa de Tutti Verduri -que aquest era el nom de l'illa- falta gent.
 En arribar-hi van quedar una mica decebuts, ja que només s'hi veien verdures: cols, pastanagues, tomàquets, enciams, patates, pèsols ... A mesura que anaven caminant per l'illa, la vegetació anava canviant: ara hi havia tota mena d'arbres fruiters: pomeres, tarongers, plataners, pereres ... Van caminar encara una mica més i van trobar una granja on hi havia conills, pollastres i gallines. Com que ja estaven molt cansats, van dormir, i l'endemà, en despertar-se, el primer que van fer va ser anar a la recerca del tresor.
 Es van passar tot el matí fent forats i cavant per veure si el trobaven, però del seu tresor, res de res. Quan va ser l'hora de dinar, van provar de fer un menjar a base de productes que hi havia a l'illa.
 Van veure que la menja noi estava pas malament, i que si no era de tanta qualitat com la del seu restaurant, es podia ben menjar i era força bona.
 Van passar els dies, i el tresor no apareixia per enlloc, però van comprovar que aquell menjar senzill cada dia els agradava més. Això els va fer rumiar molt, fins que van comprendre que aquest era el veritable tresor de l'illa, i que aquell bon viatger que un dia va arribar al seu restaurant, el que volia era  que s'adonessin que amb senzillesa també es podien fer coses molt bones.
 Van tornar a casa seva amb el vaixell carregat de verdures. Van canviar tot el restaurant. Ara és un restaurant més senzill, però com que és més econòmic, sempre és ple de gent.
 Els dos germana ara són molt feliços i sempre tenen una taula reservada per si algun dia ve algun client que no pot pagar. I cada dia es recorden d'aquell que amb el seu missatge els va fer canviar."