Un matí, l’ós blanc del Pol Nord flairà l’aire i olorà un perfum tot nou. Digué llavors a l’ossa, la seva dona:

* Deu haver arribat alguna expedició per aquí!

Però, en canvi, van ser els ossets els qui van trobar d'’n venia. Era una petita violeta que tremolava de fred, però que perfumava l’aire, com si no en tingués de fred, perquè era el seu deure.

* Papà, mamà! –van cridar els ossets.
* Ja eia jo que està passant quelcom estrany –observà també l’ós blanc-, i em sembla que no és pas un peix.
* És clar que no! –va dir l’ossa-, però tampoc no és un ocell.
* Tu també tens raó –va dir l’ós després de pensar-s’ho una bona estona.

 Abans de fer-se fosc, la notícia ja s’havia escampat per tot l’Àrtic: una petita i estranya cosa perfumada, de color violeta, havia aparegut al desert de glaç; s’aguantava sobre una sola cama i no es movia.
 Van arribar foques i morses per veure la violeta. De la Sibèria van venir els rens; d’Amèrica, els mesquers; i de més lluny, les guineus blanques, els llops i les garses. Tots passaven el morro per la flor desconeguda i la seva tija tremolosa. Tots ensumaven el seu perfum, però sempre en quedava per als qui arribaven els últims. La violeta feia sempre la mateixa olor.

* Per fer tanta olor –va dir una foca- deu tenir una reserva sota el glaç.
* Ja ho vaig dir jo –va dir l’ós blanc-, que hi havia quelcom a sota.

No era ben bé això el que havia dit, però ningú se’n recordava ja. Una gavina que havia estat enviada al Sud a cercar informació, va tornar dient que aquella petita cosa perfumada es deia violeta i que en alguns països de per allà n’hi havia a milers.

* Sabem el mateix que abans, observà la foca-. ¿Com ha arribat aquí aquesta violeta? Us diré el que penso: estic perplexa.
* Com ha dit que està? –va preguntar l’ós blanc a la seva muller.
* Perplexa. Vol dir qe no sap què dir.
* Això mateix –va dir l’ós blanc- és el que em passa a mi.

Aquella nit hi hagué a l’Àrtic un terratrèmol terrible. Els gels eterns trontollaven com si fossin vidres i es trencaven pertot arreu. La violeta escampava una olor cada cop més forta, com si estigués decidida a fondre d’un cop l’immens desert glaçat per convertir-lo en una mar blava i calentona o en una prada de vellut verd. L’esforç la deixà ben esgotada. En sortir el sol, van veure com es pansia, es doblegava la seva tija, perdia color i vida. Traduït al nostre llenguatge, el seu últim pensament devia ser: “Sí, m’estic morint, però calia que algú fes el primer pas ... Aviat vindran mils i mils de violetes fins aquí, els gels es fondran i tot seran illes, cases i infants” (Gianni Rodari)