El "Parenostre" tot just té 2000 anys, amb prou feines. 2000anys són molts anys. Però per a aquesta oració, que és l'oració per antonomàsia i que constitueix la via més directa per a parlar amb Déu, no són res. Perquè és l'expressió de la religió de l'amor, el cristianisme, que tot just comença. Predicada per Jesús, el Crist, va començar amb dotze addictes i en un petit país, Galilea. I, estendre's cap a la resta de l'Àsia Menor, Grècia, Roma i tot Europa i Amèrica, vol temps. I pensem que queda l' Àfrica i l' Àsia immenses, la munió d'illes del Pacífic i tot el restant.
Però, en aquests anys, si el
Pare nostre s'ha estès i avui ja hi ha centenars de "Parenostres"
-amb el "Padre Nuestro", el "Notre pere", el "Vater unser", etc.- també
la humanitat ha anat evolucionant, i de pressa, seguint el curs de l'evolució
de la creació marcada pel dit de Déu. L'home d'avui, per
tant, dintre del mateix esperit de la comunicació directa entre
ell i el Déu Pare, no és possible que, en la seva imaginació,
vegi la mateixa imatge que es representava el cristià de la Roma
dels primers segles o el visigot del segle VII o el mateix Dant del segle
XIII; en aquells temps en què el Cel era just per damunt dels núvols
i la terra era plana, o, més tard,
quan era el centre de l' Univers i
feia giravoltar el sol al seu voltant.
L'esperit i, si voleu, l'expressió
gramatical, és la mateixa. Però l'ambient va evolucionant
i la imatge del "Parenostres" de cadascú va adaptant-se, com no
en podia ser d'altra, a aquesta visió evolucionada del món
i de l'univers. I l'home de l'any 2000 viu, i ha de viure, a l'any 2000,
i no al 7I5 o al I263. Per això aquest home de l'any 2000, identificat
com sempre amb el seu esperit, el veu damunt d'un teló de fons que
no és ni pot ser el mateix dels anys passats. Potser
el viu, àdhuc, d' una manera
més intensa i que -seguint la fórmula d' introducció
de l'oració en el cànon de la missa- "gosaríem" barbotejar
així:
Pare nostre: és a dir, Pare de tots, de tots els germans-homes que vivim l'aventura de la humanitat; de tots, sense excepció, sense la rígida distinció entre bons i dolents, perquè no tothom és cent per cent bo o dolent sinó que, amb distintes proporcions, tots tenim alguna cosa de l'un i de l'altre. Tots, inspirats per Ell hem de mirar de contribuir a la evolució de la seva creació, a través del tram de camí que ens ha estat assignat. Som tots una família, a escala universal, amb un Pare i amb tot de germans, blancs i negres, petits i grossos. Tots junts. Ni sols ni desesperats, perque ningú que tingui un Pare i molts germans pot estar sol. Essent una gran família i amb un Pare omnipresent, a qui -com diu el salm- hem de témer?
...Que esteu en el cel: Maragall ja s'ho demanava -"ja sé que sou, Senyor, pro on sou, qui ho sap?"- Per a l'home antic, Déu era al cel i el cel era darrera els núvols. Materialment, sense dubtes. Avui pensem que el cel, on és Déu, és tot l'univers, la més allunyada galàxia, però també l'àtom i l'electró més inaferrable. Que Déu és a tot arreu i el sentim constantment al costat nostre. I el cel, per tant, també podem sentir-lo viu, en qualsevol moment, com per exemple, quan, al camp de concentració "nazi", Maximilià Kolbe va voler substituir el condemnat a mort, pare de família, posant-se en el seu lloc. I el cel és el lloc on creiem que s'hostatja l'altra vida. On, si en aquest món, l'home només veu tres dimensions, allà coneixerà com Déu domina la quarta, la del temps, que Ell pot fer anar endavant i endarrera; però que aquí, a la terra, els homes no podem aturar ni canviar de sentit. I aquest cel l'intuïm quan els matemàtics juguen amb les dimensions superiors a la tercera i defineixen exactament els poliedres d'aquestes dimensions sense, però, poder realitzar-Ios en aquest món. Però, és clar, aquesta imatge que hem anat creant a mida que hem anat evolucionant, ens deixa només endevinar la que veurem quan, com diu Teilhard de Chardin, arribarem al punt omega, al psiquisme total representat pel Crist Universal.
...Sigui santificat el Vo8tre Nom: perquè, com podríem deixar de fer-ho sense perdre l'esma ni la raó? Si sou la mateixa santedat per excel.lència!
...vingui a nosaltres el Vostre regne: deixeu-nos arribar amb Vós allà on esteu, al regne de totes les dimensions, on us és igual l' infinit i el no-res, els anys-llum i les partícules infinitessimals. On se sap, exactament quina cosa és la bondat, la bellesa i la justícia, que en aquest món ens heu deixat tastar.
...faci's la Vostra voluntat: que acceptem, naturalment, perquè l' única base de la pau interior és l'acceptació de tot alIò que heu fet, feu i fareu; del goig i del dolor , que ja sabeu perquè el permeteu, encara que nosaltres, en aquesta vida, no poguem saber-ho. Com acceptem el que se'n diu la mort, que tant ens ha fet témer; quan no és més que la fi del relleu que ens heu assignat en aquesta vida i dintre de l'evolució que heu marcat. I volem dir, amb Jorge Manrique, que "mi voluntad está -conforme con la divina- para todo; -y consiento en mi morir- con voluntad placentera, clara y pura; -que querer hombre vivir- cuando Dios quiere que muera- es locurat". Faci' s doncs, sempre, la vostra voluntat.
...així en la terra com es fa en el cel: perquè, per a Vós, cel i terra són la mateixa cosa, la vostra creació. I sabem que si ens heu deixat un quant temps en aquesta terra perquè anem avançant en el camí de la separació de l'esperit de la matèria, ens fareu arribar en aquell punt omega de Teilhard, on trobarem el Crist Universal, amb el triomf definitiu de l'esperit.
El nostre pa de cada dia doneu-nos-el, Senyor en el dia d'avui: sí, una mica cada dia, com els àngels de l'escala de Jacob que, segons deia sant Francesc de Sales, encara que tinguessin ales, pujaven de graó en graó. I amb el pa material, que Déu n'hi do, doneu-nos més capacitat d'amor i d'entusiasme, més ganes de saber i d'avançar.
...i perdoneu les nostres culpes: tantes que tenim! Posat que no som més que uns senzills afeccionats a la perfecció, i encara no tots i no sempre. Retalleu-nos la maledicència, la insolidaritat, la duresa de cor i tot alIò que fem de mal fet. Envieu-nos més amor, com a sant Francesc d'Assís, i més caritat que, com deia sant Pere, tapa molts de pecats. Penseu que ens fa molta falta!
...així com nosaltres perdonem eIs nostres deutors: perquè heu fet que ja no hi hagi llei del Talió ni la venjança. Que l'odi pel germà no ens enterboleixi la sang. Posat que ens heu fet veure la infinitud de la Vostra misericòrdia i pensant que, si nosaltres som capaços de perdonar el qui ens ha mort el pare o ens pot matar a nosaltres, com no ens heu de perdonar en la vostra bondat infinita? I per això pensem que l'infern de flames i d'oli bullent que aterroritzava eIs nostres antecessors, més que un lloc així, és el del buit on vegetarien, si és que en queden, els qui amb obstinació persistissin a no voler-vos reconèixer i estimar. Però que, àdhuc a aquests, els voldreu tocar el cor en un moment o altre, deixant-los nets amb la Vostra sola paraula, com el Vostre centurió de l'evangeli.
...i no deixeu que caiguem en cap mala temptació: que no es parli mai més d'aquella terrible frase humana que qualificava de "deixats de la mà de Déu" perquè, a més, no és veritat. Mantingueu-nos l'enteniment. Que ni la por irracional o cultivada ni el dolor ens destrueixin l'esperit.
...ans dealliureu-nos de qualsevol mal: dels que ja sabeu, i sobretot de la por de que parlàvem suara. Que tots els qui governen o ens hagin de guiar ho facin més per l'amor que per l'amenaça, més amb eI somriure que amb les celles juntes i el front arrugat.
En fi, Senyor, Vós sabeu alIò que ens convé i alIò que no ens convé. Acceptem la vostra voluntat i tenim posada en Vós aquella confiança racional que fa que creiem, com volia Joaquim Ruyra, "refiats, cluca la nina, el cor rendit, l' enteniment passiu".. .
Amén
LIuís Santacana
(Catalunya Cristiana 20-27 d'abril de I985)