“Pare celestial! És gran el teu reialme infinit, tu que portes el pes dels astres i dirigeixes les energies del cosmos en l’espai immens. Incomptable com la sorra és el nombre de criatures que et deuen la vida i l’ésser. I tanmateix tu sents el crit de cadascú, i d’antuvi el de l’home que tu has format per la Paraula.
 
 Tu sents el clam de tots els homes sense que el crit de cada un sigui ofegat en la confusió de les seves veus entremesclades i sense preferència per ningú. Tu sents la veu d’aquell que, portant la responsabilitat de molta gent, et prega en nom d’ells, però que no per això és més a prop teu.
 
 Tu sents la veu d’aquell que prega pels éssers estimats que l’envolten. Però igualment sents bé el més miserable, el més abandonat, el més solitari, en el desert o la multitud. I si en la gentada ningú no el reconeix, esdevingut un número en una llista en lloc d’un home, tu, malgrat tot, el coneixes, no l’oblides, et recordes del seu nom, saps on és, retirat, amagat al desert o desapercebut entre la gent.

 I si es troba en les tenebres espesses de l’angoixa, assaltat per terribles pensaments, abandonat per tothom, tu, malgrat tot, no l’oblides, comprens el seu llenguatge, de seguida trobes el camí per acostar-te-li, ràpid com el so i prompte com el llampec.

 I si tardes no és pas per lentitud, sinó per estar a l’aguait de l’hora propícia. I si tardes no és pas parsimònia, sinó saviesa paternal que oculta les millors coses reservades al teu fill, a l’indret més segur, per al moment més favorable.” (Sören Kierkegaard)