Cal oblidar la teulada vermella
i la finestra amb flors,
l’escala fosca i la imatge vella
que s’amagava en un racó.
I el llit de fusta negra i foradada
i els teus llençols tan nets
i l’arribar suau d’una matinada
que et desperta més bé.

Però no vull que els teus ulls plorin,
digue’m adéu,
que el camí fa pujada i m’n vaig a peu.

Cal dir adéu a la porta que es tanca
i no han volgut tancar.
Cal omplir el pit i cantar una tonada
si el fred a fora et fa tremolar.
Cal no escoltar aquest gos que ara borda,
lligat en un pal sec
i oblidar tot d’una las teva imatge
i aquest petit indret.

Però no vull que els teus ulls plorin,
digue’m adéu,
que el camí fa pujada i m’n vaig a peu.

Cal carregar la guitarra a l’esquena
i tornar a fer el camí.
Un vespre gris remuntant la carena
em va dur fins aquí.
Les ones han d’esborrar les petjades
que deixo en el teu cor.
Me’n vaig a peu, el camí fa pujada
i a les vores hi ha flors.