"Malik, fill del Dinar, estava preocupat per la dissoluta conducta d'un jove que vivia a la casa veïna. Durant molt temps no féu res al respecte amb l'esperança que hi hagués algú que intervingués. Però quan la conducta del jove es féu intolerable, Malik s'adreçà a ell i li demanà que canviés la seva manera de ser.

 Amb tota tranquil.litat el jove contestà que ell era un protegit del Soldà i, per tant, ningú no podia impedir-li de viure com a ell li plagués.

 Malik li digué:"Jo, personalment, em queixaré al Soldà". I el jove li respongué: "Serà una pèrdua de temps, perquè el Soldà no canviarà la seva opinió".

 "Aleshores et denunciaré a Alà", replicà Malik. "Alà", digué el jove, "és massa misericordiós per a condemnar-me".

 Malik se n'anà derrotat. Però quan la reputació del jove es féu tan pèssima que originà la repulsa general, Malik se n'adonà que havia de reprendre'l. Quan s'adreçava a casa seva sentí una veu que deia: "No toquis el meu amic. Està sota la meva protecció". A Malik li produí una enorme confusió i, quan es veié en presència del jove, no sabé què dir-li.

 El jove li preguntà: "a què has vingut ara?" Respongué Malik: "Venia a reprendre't, però quan m'adreçava cap aquí una Veu m'ha manat que et deixés, perquè estàs sota la Seva protecció".

 El jove dissolut semblava atordit. "De veritat em digué amic seu?", preguntà. Però en aquells instants Malik ja se n'havia anat. Uns anys més tard, Malik es trobà amb ell a La Meca. Les paraules de la Veu l'havien impressionat de tal manera que havia renunciat als seus béns i s'havia fet un captaire vagabund. "He vingut aquí a buscar el meu Amic", digué a Malik. I, en dir això, morí."