"Un dia dos moixons es van deturar a les branques d'un esbarzer que creixia al costat d'un camp madur. El moixó més gros era el pare i ensenyava de volar el moixonet petit, que era el seu fill. De passada li anava fent veure els llocs on trobaria més bons grans i llavors per a menjar.

- Veus? -li deia-. Això són espigues. Cadascuna té una pila de grans de blat i que quan són madurs, com ara, en piquem algun, tot volant.

- Ai, ai, ai, pare! Mireu aquell home al mig del camp amb els braços estesos ... Ja ens deu haver vist ... Ens voldrà matar ...

- Què! Allò tan espellifat? És un ninot per fer-nos por. En diuen un "espantall". Però a mi no m'espanta pas. Ja ho veuràs, segueix-me!

I d'una volada es va plantar, tot decidit, damunt del barret de l'espantall. El moixonet, una mica esporuguit encara, es quedà en el braç del ninot; però quan va veure que no li passava res de mal, va començar a mirar per tot el camp. Semblava un mar d'or. Les espigues es gronxaven com onades rosses entre peixets vermells, que eren les roselles.

- Quin bé de Déu de menjar! -va dir el moixó pare-. Podem triar l'espiga que ens agradi més i, d'una volada, zas! Li prenem un gra!

- Ai, mireu, mireu, pare! -va cridar el moixonet-Mireu quina espiga més bonica! És la més dreta de totes i no es decanta gens ni mica com fan les altres. Volaré i zas! Li prendré un gra ...

- Ai, moixonet, moixonet! Que n'estàs d'equivocat! Aquesta espiga no decanta el cap perquè no li pesa gens; no té res a dins. És buida. I sempre és l'espiga més buida la que aguanta el cap més alt.