Veient les mans obertes cada matí, sento que em fan acostar més a prop dels homes a qui tinc el goig de servir. Se m'atansen descloses. Hi llegeixo, com en els fulls d'un llibre, tota la vida dun poble.

Mans negres, respectuoses, acollidores, que preguen esperant. Mans pobres, tremoloses i suplicants de germans impresentables; mans dures, robustes com arrels de roure; mans amples de muntanyencs que no deixen cap dia l'aixada per alimentar la família.

Mans petitones d'infants ben nodrits, i mans sense ufana de fills de família nombrosa; mans netes fines de mares joves que acaricien amb delicadesa, i mans indecises que no gosen gaire.

Mans que parlen de les penes de cada dia: la pell i l'os de la fam llargament suportada; mans terroses, arrugades per la vellesa, poc polides per la manca de sabó i aigua de l'aixeta.

Mans ratllades per la sorra que arrossega el vent, que s'han gastat de tants anys de treballar.

Mans que expressen la fe del cor que rep Déu; mans que esperen perquè s'atansen nues i buides; i mans que estimen acollint.

Veient-les, la pregària em surt espontània:

"Aquestes mans, us les ofereixo, Senyor. Reflecteixen la vida d'un poble, petit i pobre. Joies i penes, angoixes i esperances dels nostres cristians, són escrites a les mans que s'acosten amb gest confiat d'infant. Accepteu-les, Senyor, encaixeu-hi i ompliu-les."

        Joan Casas, missioner diocesà a Rwanda.