El Joan era el sabater del poble. Des de feia dos anys, i ara en tenia vora vuitanta, s’havia quedat vidu de la Conxita. Els fills tots vivien a ciutat, però ell no volia perdre les seves arrels. Amb la petita botiga de sabates en tenia prou per viure. I quan ja no pogués treballar, Déu diria!

Cada matí el Joan feia una estona de pregària abans de començar la feina. Aquell dia escoltà en el fons del seu cor la veu del Senyor: “Joan, avui et vindré a veure! Estigues ben atent!” Ja podeu imaginar amb quina il.lusió va netejar la botiga abans d’obrir. Tot estava ordenat i a l’espera de la magnífica visita.

Cap a mig matí entrà un home ple d’alcohol al cos. “Hola, Jooooaan. Que teeens uuunes espaardenyes peeer a mii! La meeva doona m’haa treet dee caasa fins que estigui bée! No m’eestima!”  I es posà a plorar com un nen. Al Joan li féu llàstima l’Antònio. Era cert; la seva dona no l’estimava. Tot el poble ho sabia. “Té. aquestes crec que t’aniran bé. Em van arribar ahir. i apa, no beguis tant i mira d’arreglar el teu problema.”

Però Jesús no arribava! El Joan estava ben impacient. “Em deu estar posant a prova”, es deia. Cap a mitja tarda entrà a la botiga una dona mal vestida, amb un noi d’uns dotze o tretze anys. “Que té alguna cosa de menjar? Tenim gana. Vivim des de fa poc en una barraca de les afores i no trobem feina” ... I no van parar d’entrar persones que demanaven: diners, roba, ser escoltats, ...

I arribà la nit. El Joan estava rebentat i empobrit. Havia donat molt del que tenia. De cop i volta veié a la seva habitació una claror. Hi entrà a poc a poc. L’espelma de la tauleta de nit estava encesa i en un paper hi havia escrit: “Gràcies, Joan, perquè avui m’has estimat molt en tots i cadascun dels qui t’han vingut a veure. Jesús”.