En un país molt llunyà, dos pagesos comparegueren una vegada davant el jutge. L'un deia:

— Vaig comprar un tros de terra al meu veí, ací present. En cavar-hi, hi vaig trobar un tresor, i en consciència no me'l puc quedar, ja que només vaig comprar el tros de terra i al tresor no hi tinc cap dret.

 L'altre deia:

— No puc pas quedar-me aquest or i aquesta plata am la consciència neta, perquè el diner no l'he enterrat jo i, per tant, no és meu. D'altra part, jo vaig vendre el camp al vei amb tot el que hi havia dins, i ara ja no és meu.

 Tots dos junts digueren:

— Decidiu vós, jutge prudent, a quin dels dos pertany el tresor.

 El jutge els va dir:

— He sentit a dir que el fill d'un de vosaltres i la filla de l'altre s'estimen i es volen casar. Doneu el tresor a la parella com a present de noces.

 Els dos homes prometeren fer-ho així i se'n tornaren contents a casa. Que n'és de bonica l'honradesa, que alegra Déu i els homes bons.

 Un foraster que es trobava present al judici, en va quedar molt sorprès i deia:

— A la meva terra, la cosa hauria anat d'una manera molt diferent. El comprador no hauria pensat a donar ni un cèntim al venedor i hauria procurat amagar el tresor. Si aquest no ho hagués aconseguit, I'altre s'hauria querellat i hauria reclamat el tresor per a ell. El procés hauria anat endavant i potser hauria costat més que el valor del tresor.

 El jutge es meravellà d'aquest raonament i digué:

— Que no surt el sol a la vostra terra?
— Oh, prou que surt! —va dir l'home.
— I potser també hi plou? —va preguntar el jutge.
— I de valent! —replicà el foraster.
— Es curiós—va dir el jutge—; potser també hi ha vaques i ovelles a casa vostra?
— I moltes! —va respondre l'home.
— Bé, ja ho entenc—va dir llavors el jutge—. Així, a la vostra terra el bon Déu fa sortir el sol i fa ploure per a aquelles pobres bèsties. Perquè, el que és vosaltres, no us ho mereixeu pas! Al país d'on fugen la fidelitat i la bona fe, no hi prosperen benediccions ni felicitats (Christoph Von Schmid)