Un coronel va ensenyar una tabaquera d'or nova i molt bonica als oficials que menjaven a taula amb ell. Una estona després, volia prendre una polsada de tabac; buscà en les seves butxaques i digué molt torbat:

— On és la meva tabaquera? Facin el favor, senyors, de mirar si algú de vostès no se l'ha ficada impensadament a la butxaca.

 Immediatament s'aixecaren tots i es giraren al revés les butxaques, sense que la tabaquera aparegués a la vista. Només l'alferes va romandre assegut i, manifestament confús, digué:

— Jo no giraré les butxaques; sigui prou la meva paraula d'honor que no tinc la tabaquera.

 Els oficials sortiren movent el cap i mirant-se els uns als altres, mentre cadascú pensava per si que aquell era el lladre.

 L'endemà al matí, el coronel féu cridar l'alferes i digué:

— La tabaquera ha estat trobada. S'havia descosit una costura de la meva butxaca i va caure per allà entremig del folre. Ara, però, em voldreu dir per què us vau negar a girar les vostres butxaques quan tots els altres oficials ho havien fet.

 L'alferes va respondre:

— Només a vós, senyor coronel, us ho explicaré de bon grat. Els meus pares són pobres; per això, jo els dono la meitat de la soldada i al migdia no menjo calent. Quan vaig ésser convidat per vostè, ja m'havia ficat el dinar a. Ia butxaca, i m'hauria fet vergonya que en girar-la n'haguessin caigut un bocí de pa morè i una salsitxa.

 El coronel, tranquil.litzat, digué:

— Vós sou un bon fill! Per tal que pugueu ajudar millor els vostres pares, cada dia us quedareu a dinar amb mi.

 Va convidar els altres oficials a dinar una altra vegada, va certificar davant de tots la innocència de l'alferes i, per confirmar-li la seva estima, li va oferir la tabaquera d'or com a present. I és que aquell qui honora i estima els seus pares és estimat de Déu i dels homes (Christoph Von Schmid)