"En un país en guerra, un soldat ferit anava buscant un indret on poder-se recuperar. Va arribar a un poblet; aquest semblava desert, i totes les cases s'alçaven al voltant d'una plaça rodona. Vet aquí que el soldat trucà la porta de la casa que semblava més nova. Al cap d'una estona, li mig obrí una dona que duia un nen en braços.
  - Podríeu atendre un pobre soldat, ferit de guerra?
  - Aneu-vos-en d'aquí! -féu la dona-. Que no sabeu que en aquest poble passem fam
    i mil-i-una necessitats? El poc que tenim cal que ho donem als nostres fills!
  El pobre soldat ho anà intentant de casa en casa. Però la resposta sempre era la mateixa: NO!
  Ja desanimat, i a punt de marxar del poble, va sentir les veus d'unes noies joves. Les veus provenien del riu. El soldat tingué una bona idea.
  - Hola noies! Què feu?
  - Rentem la roba de les nostres famílies. Ho fem amb sorra i aigua perquè no tenim
    detergents. Tenim una gana ...
  - Ep, doncs jo us puc fer una sopa boníssima. Sí, una sopa de pedres!
  - Una sopa de pedres? (les noies es van posar a riure. Es pensaven que el soldat estava boig) I com la faràs aquesta sopa?
  - Que ho voleu veure? Doncs veniu a la plaça, que us ensenyaré a fer-la.
 Les noies seguien el soldat disposades a prendre-li el pèl una estona. Quan arribaren a la plaça ...
  - Primer necessito una olla gran i vella!
  LA SOPA DE PEDRES

  - A casa en tinc una! -féu la noia més riallera-.
  El soldat omplí l'olla amb aigua i començà de posar-hi pedres, moltes i variades pedres. Quan feia una estona que remenava el soldat tastà l'aigua calenta i digué:
  - Bona, molt bona! Però potser hi falta un punt de sal ...
  - Jo te'n portaré -féu una de les noies-.
  Al cap d'una estona:
  - Ara li falta ... una mica de tomàquet.
  I així els anava demanant:
  - Una mica de ceba ... una mica de patata ... un pollastre ... una mica de
    pastanaga ... una mica de ...
  L'estona passava. I l'olor que sortia de la gran i vella olla arribava cadascuna de les cases del poble. La gent, morta de gana, sortia de llurs cases i es dirigia cap al centre de la plaça. Tothom duia un plat buit i ressec. El bon soldat es compadí d'aquella gent i començà de posar caldo i més caldo en els plats buits que portaven. Tothom en menjà tant com volgué. A la fi, totes les famílies del poble havien après que compartint el poc que tenien podien tirar endavant.
  - Queda't amb nosaltres, si us plau! -suplicava el poble unànimament al soldat-. Et guarirem i et mantindrem tant de temps com vulguis!
  - Gràcies de tot cor, però haig d'anar a d'altres pobles a fer el mateix. Suposo que
    hi ha molta gent que encara no ha après a compartir.
  Tant de bo el bon soldat arribi a tots els racons de la terra."