“Una vegada hi havia un arbre que estimava un nen petit. Cada vegada que el nen venia a veure'l li agafava unes quantes fulles i se'n feia corones per jugar. Pujava pel seu tronc i es gronxava a les seves branques i li menjava les pomes. I jugava a cuita-amagar-se amb l'arbre. I quan es cansava s'asseia i s'adormia a la seva ombra. I l'arbre era feliç. Però el temps passava. El noi es feia gran ... i l'arbre moltes vegades se sentia sol. Un dia el noi va anar a veure l'arbre i aquest li digué que jugués amb ell com abans. Però el noi digué que ja era massa gran. Que ara necessitava diners per comprar coses i passar-s'ho bé. Aleshores l'arbre li oferí al jove les seves pomes perquè les vengués i en tregués diners. I així ho féu el noi. El jove va estar molt de temps sense venir ... i l'arbre se sentia trist. Però un dia el jove, fet ja tot un home, anà a veure l'arbre, el qual li digué que jugués amb ell. Però l'home li contestà que estava massa ocupat. Que buscava la manera de fer-se una casa per guardar-se. Aleshores l'arbre li oferí les seves branques perquè pogués construir-se la casa. L'arbre era feliç. El noi no va venir durant molt de temps. Però l'arbre estava tan content que no podia ni parlar. Un dia l'home es presentà a l'arbre, el qual tot xiuxiuejant li va dir:

- "Juga amb mi".
- "Sóc massa gran i estic massa trist -va dir l'home-. Vull una barca que se m'endugui ben lluny d'aquí".

Aleshores l'arbre li oferí el seu tronc perquè se la construís. I l'home la va fer. I l’arbbre era feliç, però d'aquella manera ... I després de molt de temps va tornar l'home.

-"Ho sento -digué l'arbre- no tinc res per oferir-te. Ni pomes, ni branques, ni tronc. M'agradaria tant poder-te oferir alguna cosa ...!"
-"No em calen gaires coses ara -digué l'ancià-. Tan sols busco un lloc quiet on poder reposar. Estic molt cansat".
-"Bé -va dir l'arbre, redreçant-se tant com va poder, -. Una soca vella és bona per a seure i reposar una mica. Seu i reposa".

L'ancià ho féu. I l'arbre se sentí molt feliç. En aquell moment va succeir una cosa molt estranya: l’ancià es posà les mans damunt del cap i es posà a plorar.”