" Hi havia una vegada una petita llavor. Era tossuda. Mai no havia pogut donar fruit. Però ella, malgrat tot, cada any demanava al sembrador: "Per què no em sembres com l'any passat, em regues una mica més i em fas morir? Ja veuràs com enguany donaré fruit".
  El sembrador se la mirava i ... sempre acabava per emportar-se-la al camp. Allí la sembrava, la regava, i amb un bri d'esperança al cor marxava a casa a passar l'hivern.
  Però vet aquí que els anys eren cada vegada més dolents per a la petita i tossuda llavor: la pluja no queia al seu temps, el fred tancava amb una closca de gel la terra i la llavor no podia treure el seu brot. I allà, sota terra, es tancava desesperadament fins l'any vinent.
  El sembrador, carregat de bona fe, quan arribava l'estiu, anava al camp i després de trencar el gel, la plegava, la netejava i la guardava al graner tot esperant la tardor. Aleshores, quan sentia pels volts de la Verge del Pilar la queixa de la petita i tossuda llavor, la tornava a agafar i altra volta la tirava al solc. I somniava que la seva llavor es feia gran i es multiplicava en un grapat d'espigues daurades ...
  Un dia el sol sortí més rialler que mai i, assegut al cap del tossal, va contemplar com la petita i tossuda llavor treia per damunt de la crosta de gel, primer un bracet, després un altre i finalment el seu capet rodó, i fins i tot estrenava un bonic vestit daurat ...
   Quan l'endemà el sembrador va anar a donar un tomb pel seu camp, va mirar en silenci aquesta meravella i, tot eixugant-se unes llàgrimes, va donar gràcies al cel".