"En un bosc molt llunyà, on els homes encara no hi havien arribat mai, vivien els animals com a veritables amics. Un bon dia, quan el conill tornava al seu cau va trobar una formosa i acolorida pastanaga que quasi tapava  l'entrada. Però vés per on aquell dia el conill havia menjat força; l'herba del camp era abundant i se n'havia ben atipat.

- Què puc fer? -es va preguntar-. Menjar-me-la? Si no tinc gana... Ah! Tinc una bona idea! Sé que la meva amiga, l'àliga, acaba de tenir uns quants fills i no pot sortir massa del niu. Hi aniré i li donaré la pastanaga. Estarà molt feliç.

  I així ho va fer. Aquell vespre l'àliga va trobar la pastanaga en el seu niu. Però vés per on, aquella tarda havia pogut trobar força menjar; el bosc estava ple de fruits meravellosos, fàcils de collir. L'àliga es preguntava:

- Què puc fer?  Menjar-me-la? Si no tinc gana ... Ah! Tinc una magnígica idea. Sé que el meu amic, el senglar, està malalt i no pot sortir del cau. Aniré i li donaré la pastanaga!

  I així ho va fer. Però també el senglar havia tingut salut aquella tarda i havia pogut sortir a buscar menjar.

- Què puc fer? -es va preguntar-. Menjar-me-la? Si no tinc gana ... Ah! Tinc una bona idea! Sé que el meu amic el conill sovint té problemes per trobar menjar. És petit i quan surt a menjar ja no queda gaire herba. Aniré al seu niu i li deixaré aquesta preciosa pastanaga.

  Imagineu la sorpresa del conill! De seguida va comprendre que en el bosc s'havia produït una sorprenent xarxa de veritable amistat. El conill va plantar aquell fruit de la terra i encara tot el bosc recorda aquell fet i cull pastanagues d'un arbust que creix i mai no s'asseca" (Conte de la tradició xinesa)