En Ferran, un noi ric de la ciutat, una tarda de primavera va arribar, tot passejant, fins a una granja dels afores. Es va fer donar, pagant dels seus diners, una tassa de llet. Es va asseure a l'ombra d'un bon arbre, va esmicolar pa a la llet i va menjar a cor què vols.

 En Frederic, un pobre minyonet del poble veí, pàl.lid i amb cara de gana i de misèria, es trobava no gaire lluny d'ell, i encara que li hauria convingut prou alguna cosa per menjar, era massa discret per a demanar-ho.

 Ja li semblava, al ric Ferran, que hauria hagut de donar alguna cosa al noiet pobre; però, de moment, no va escoltar aquella bona intenció del seu cor i, cobdiciós, va continuar menjant. Ja s'havia acabat gairebé la llet, quan es va fixar en una llegenda que es podia veure al fons de la tassa. La va llegir i va quedar-ne avergonyit. Es va fer omplir altra vegada la tassa i va demanar un bon tros de pa. Llavors va cridar el pobre Frederic, li va esbocinar ell mateix el pa dintre la tassa i, amorosament, li va demanar que s'ho mengés.

— La sentència que hi havia al fons de la tassa —deia després en Ferran— hauria d'estar escrita al fons de totes les tasses de la gent rica. La sentència deia així: "Si et pots oblidar dels pobres, no mereixes menjar satisfet." (Christoph Von Schmid)