El missatge cristià ha d'incardinar-se en un context humà concret

Resistirà la religió un tercer mil·lenni?
Josep-Maria Puigjaner

Estem en un temps en què tot passa amb una celeritat gairebé inhumana. Les coses esdevenen de seguida pretèrites, obsoletes, inservibles. Davant d'aquest fenomen inquietant ens preguntem si aquesta riuada impetuosa i, pel que diuen, imparable, s'endurà també la religió aigües avall vers el mar inabastable de la indiferència. ¿La religió, que, amb la cohort de creences i sentiments que comporta, s'ha considerat fins ara un element connatural a la condició humana i a la vida sobre aquest planeta Terra, serà escombrada en els temps que ja s'atansen? El segle XXI, que ha de ser l'encarregat -diuen els entesos- de crear una xarxa de comunicacions que farà del món, ara sí, un mocador, actuarà també de botxí de la religió?

Sens dubte, és pertinent referir-se tant a la religió com a obertura de l'home a la transcendència davant l'evident finitud de tot el que l'envolta, com a les religions, que són els canals que poden facilitar l'accés al més enllà de tot el que ens limita. Religió i religions van enllaçades de la mà i de vegades es condicionen mútuament.
Respecte a la sort que l'avenir portarà a les religions no cristianes del món, no m'atreveixo a preveure gran cosa. Potser algunes subsistiran perquè, atenent al seu component privat i individual, són més impermeables a la tempesta secularitzadora del món actual. Són religions -pensem en el budisme, l'hinduisme i fins i tot l'islamisme- que parlen del món i quan convé s'hi refereixen, però no parlen de la societat. Mentre l'home sigui home, aquestes religions ajudaran a la vitalitat de l'esperit, sempre assetjada per l'exhibició llampant i atractiva de la matèria. Que jo sàpiga, en l'època contemporània -i ens podríem remuntar molt més enrere- només el cristianisme ha tingut la gosadia de proclamar, igual que el seu mestre i inspirador Jesús, que el seu propòsit prioritari és incidir en la realitat, és a dir, en la marxa de la història, amb la intenció de col·laborar a redreçar, si cal, el rumb de la nau en què navega la humanitat.

Centrem-nos altre cop en les diverses opcions cristianes i sobretot en el catolicisme, i repetim-nos la pregunta inicial. Resistiran totes un tercer mil·lenni? Potser no resistiran les superestructures i les galindaines supèrflues. Probablement en sortiran malmesos les forrolles i els fastos vaticanistes, i es farà més evident la mentida, la ficció, la vanitat i l'ambigüitat sistemàtica de les carreres eclesiàstiques, dels llocs d'honor i dels càrrecs de comandament.
Estic segur, tanmateix, que el cristianisme resistirà, i qui sap si en sortirà enfortit, si els cristians són fidels a ells mateixos i no es deixen prostituir. Resistirà si contribueix decisivament a col·locar la persona humana -i no els diners o la raó dels poderosos- en el centre de l'univers. Subsistirà si evoluciona amb l'home i amb el seu afany inexhaurible d'anar fent retrocedir totes les limitacions, sobretot les que ofeguen l'esperit. És a dir, si practica allò que formulà sant Anselm: "Fides quaerens intellectum", que significa que posa en joc una fe que postula l'intel·lecte i que qüestiona -diríem- la mateixa intel·ligència.
El cristianisme, a més, té totes les possibilitats de perdurar si és capaç de superar aquell supranaturalisme erroni i nefast que el distancia de la realitat i el desmarca de la història. Només pot anar endavant si s'adona que el seu missatge ha estat rebut en la història i està destinat a viure també en la història. Historicitat del missatge que no és cap traïció, sinó consciència plena que el missatge cal que se situï sempre en un context social, polític, econòmic, cultural concret. Això és el que formula Ignacio Ellacuría -el jesuïta i eminentíssim pensador assassinat per la barbàrie al Salvador- d'aquesta manera: "No hi ha veritat teològica aliena a la història. Tota veritat teològica ho és sempre en la història; i quan en la història perd el seu sentit, convé que sigui substituïda per una altra formulació que aconsegueixi canalitzar allò que es transmetia adequadament en matrius culturals precedents". El mateix missatge evangèlic es transmet des de, i no fora de, un moment històric o un univers cultural determinats.
Tanmateix, al costat del cristianisme supervivent al tercer mil·lenni, hi haurà -ja s'està manifestant de diverses maneres- una laïcitat també disposada a la lluita a favor de l'home i en decidida actitud de militància. Una laïcitat autèntica, una laïcitat sincera, capaç d'establir un front comú amb aquells creients que miren endavant, que descarten la neutralitat i passen per damunt de la por, per desencadenar la gran revolució humanística pendent, compromesa amb el destí de l'home sobre la Terra. Aquella revolució a què apuntava Julian Huxley quan escrivia: "La meva fe està posada en les possibilitats de l'home". Aquella que es proposa, entre molts altres objectius, racionalitzar l'evolució social mirant els més desheretats, controlar l'antropofàgia de l'economia mundialitzada, defensar la varietat de les cultures i la supervivència de les llengües, o refusar l'allau de produccions mediàtiques d'enorme potència expansiva, però absolutament decadents.
Creients cristians i no creients compromesos amb la sort de la humanitat faran aquesta revolució. Lluitaran junts, estaran en els mateixos combats contra els nous mals d'una civilització que ens acarona, però que alhora ens tenalla. Uns i altres som conscients de viure en una època de foscor i de boires persistents, i ningú no és capaç de presagiar l'esdevenidor. Però sabem, això sí, que una ètica humana elemental ens exigeix resistir i vèncer les formes modernes de la barbàrie humana: el consumisme, la tecnoburocràcia, la violència gratuïta, els odis irracionals, la crueltat inconcebible de les relacions humanes.

Serà, potser, la revolució més important de totes les que l'home ha dut a terme a través de la història. Però aquesta no serà per millorar la condició de l'home sobre la Terra. Serà per salvar l'home dels monstres autodestructius que ell mateix ha creat.

Josep-Maria Puigjaner. Escriptor i periodista