Al temps de la carestia, un dia aspre i fred de l'hivern, va arribar al poble una pobra dona que demanava caritat. Portava el vestit net, però molt vell i apedaçat per moltes bandes. Com que nevava fort i ventejava, s'havia embolcallat el cap amb un mocador gran. A la mà dreta portava un bastó llarg, i del braç esquerre li penjava un cistell.

A la major part de les cases on trucà, tan sols li donaren algunes petites almoines des de la finestra, i hi hagué gent molt rica que l'acomiadà amb paraules poc amistoses; només un pobre pagès la va fer entrar a la llar calenta i la seva muller, que acabava de coure un cóc, li'n donà un bon tall.

 L'endemà, inesperadament i amb gran sorpresa, tota la gent de les cases on havia anat a captar la desconeguda foren convidats a sopar al castell. Quan la gent entrà a la gran sala, s'hi veia una tauleta plena de menjars apetitosos i una post llarga amb molts plats, en alguns dels quals hi havia un rosegó de pa, un parell de patates o un grapadet de segó, i fins a molts no hi havia res.

 La senyora del castell els va dir:

— Aquella captaire d'ahir era jo mateixa disfressada que, en aquests temps en què els pobres ho passen tan feixuc, volia posar a prova la vostra bondat. Aquestes dues pobres persones d'ací, em varen atendre tan bé com pogueren; per això mengen ara amb mi i, a més, els pagaré una anyada. Vosaltres, però, acontenteu-vos amb els dons amb què em vàreu atendre i que trobareu en aquests plats. Penseu també que a l'altre món us poden servir de la mateixa manera.

 Aquesta història va succeir a Anglaterra, i la senyora del castell era lady Grey (Christoph Von Schmid)