Petit Observatori
Josep M. Espinàs

Escolapis, 400 anys

Josep de Calassanç va començar la seva obra d'escoles populars l'any 1600. Ara farà, doncs, 400 anys. No sé si l'Escola Pia ho celebrarà ara, perquè fins uns quants anys després el Papa no va reconèixer la congregació escolàpia. I també és cert que poc abans del 1600 el fundador dels escolapis ja feia de mestre. Però sembla que el 1600, a Roma, aquell capellà que havia nascut a Peralta de la Sal va inventar- se unes escoles que s'han escampat per molts països i que encara reben milers i milers d'alumnes.

Jo n'he estat un. Quan, just havia acabat la guerra, vaig començar el batxillerat als escolapis del carrer de Diputació, a prop de casa. Van ser els anys del franquisme més dur, de la castellanització absoluta, dels dogmes imposats en tots els àmbits: moral, social, sexual, cultural. Les obertes i avançades escoles de la Catalunya republicana havien estat desmuntades.

Molta gent coneguda de la meva generació ha recordat en les seves memòries, en entrevistes, en articles, l'opressió del món escolar de post- guerra. Es un fet que, en general, no es pot negar.

Però jo no tinc un mal record dels escolapis, i no pas per l'enyorança de l'adolescència, que no tinc, ni per cap tendència a embellir el passat. Penso, senzillament --i altres exalumnes compartim la perspectiva--, que en aquells anys tan crítics i uniformitzadors, l'opció d'anar als escolapis va ser molt vàlida tenint en compte les cir- cumstàncies. No hi havia el rigor i laqualitat d'ensenyament que s'atribuïa, per exemple, als jesuïtes. Els jesuítes formaven els nois que, en el futur, se suposava que havien d'ocupar llorcs importants en la societat. Els escolapis que vaig trobar-me a Diputació acceptaven que en un aula hi hagués alumnes molt diferents, tant per la seva condició social com per la seva capacitat d'estudi. La brillantor no era exigida. Els religiosos eren unes persones de caràcter més popular, més senzill, que no pas d'un perfil intel.lectual i distingit.

Malgrat tots els formalismes i les restriccions pròpies de l'època, els escolapis practicaven amb naturalitat una actitud que només al cap dels anys he pogut valorar: un respecte per la identitat de cada noi i una comprensió per la diversitat humana. I, saviesa professoral a part, em sembla que això va ser, aleshores, realment educatiu.