Vicente Alegría és un dels diversos centenars de ciutadans xilens exilats a la Gran Bretanya i una de les figures capdavanteres del Comitè Xilè contra la Impunitat. Vicente i la seva família van haver de fugir a corre-cuita del seu país després del cop d'Estat d'Augusto Pinochet del 1973. En els darrers vint-i-sis anys ha fet la seva causa de vida aconseguir l'arrest i judici de l'exdictador en qualsevol punt del món. La detenció del senador a Londres ara fa un any l'ha tornat a mobilitzar. La tercera vegada ho ha aconseguit, atès que els anys 1991 i 1994 el Comitè, a través d'Amnistia Internacional (AI), ja havia perseguit l'exdictador en els seus viatges a la capital britànica.

ENTREVISTA: Vicente Alegría Dirigent del Comitè Xilè contra la Impunitat

"L'única reconciliació possible és reconèixer els crims"

Conxa Rodríguez

CORRESPONSAL LONDRES

"Amb els 'tories' al govern, l'arrest de Pinochet no hauria estat possible". El pressentiment d'Alegría es va veure ahir ratificat quan, trencant el silenci mantingut fins ara, el líder del Partit Conservador, William Huge, va assegurar que a l'exdictador xilè "se l'hauria d'enviar a casa".
C.R. Quina creu que és la sortida a l'actual situació de Pinochet?
V.A. L'única sortida, per nosaltres, és l'extradició a Espanya i el judici en què hagi de respondre pels seus crims. Tots hem de saber la veritat del que va passar a Xile sota el seu règim. És l'única manera de fer justícia.
C.R. Encara que el jutgessin a Espanya no podrien empresonar-lo per raons d'edat.
V.A. Això tant ens fa. Encara que el fiquin en una presó daurada o sota arrest domiciliari com està ara. Per nosaltres és important que hagi de declarar i respondre. És simbòlic que segui al banc dels acusats. No volem que el maltractin ni que el torturin, però sí que reconegui els seus crims. Només així es curaran les ferides sagnants.
C.R. ¿Creu que amb un govern conservador era possible la detenció de Pinochet a Londres?
V.A. Amb Margaret Thatcher no hauria estat detingut perquè [ella] s'hauria imposat a la judicatura. Amb John Major tampoc, i no pas per ell sinó per l'entorn tory. En aquest partit hi ha gent de molta influència que hauria tocat totes les tecles per deixar-lo anar. Nosaltres, a través d'Amnistia Internacional (AI) vam intentar dos cops que el detinguessin (el 1991 i el 1994) i va ser en va. Una vegada, fins i tot vam anar al jutjat de primera instància de Bow Street, el mateix que ara ha aprovat l'extradició. Tampoc mai cap dels assessors de Pinochet va pensar que el podien detenir a la capital britànica. No deu tenir assessors gaire bons. Aquesta va ser la seva fatal errada: pensar que no seria detingut.
C.R. Quins han estat els moments més decisius en aquest any?
V.A. N'hi ha hagut molts, però ara diria que va ser el 25 de novembre, quan el jutjat de la Cambra dels Lords va retirar-li la immunitat, o bé el 8 d'octubre passat, quan el jutge va reconèixer que els desapareguts són també casos de tortura. Això és molt important per a les víctimes i els seus familiars.
C.R. ¿Vostè va patir, personalment, la represió del règim?
V.A. Jo era dirigent de les Joventuts Socialistes l'any 1973 i vam viure en la clandestinitat durant dos anys. El desembre de 1975, la policia va agafar el meu fill de dos anys d'edat per forçar-me a entregar-me. El van tenir un mes detingut, un nen de dos anys! Jo estava refugiat a l'ambaixada de Veneçuela i aquell mes va ser el més difícil de la meva vida. La policia exigia a la meva família que m'entregués. Em volien matar. Finalment, vam poder fugir i ens vam reunir tots fora de Xile. Des d'aleshores vivim a Londres. Les víctimes de Pinochet no són només els 4.500 morts i els torturats, sinó també els exiliats.
C.R. ¿Rebeu alguna pressió o intimidació dels pinochetistes?
V.A. Jo he hagut de tancar la meva pagina web per les amenaces de mort que m'envien des de Xile. El dia que Pinochet va haver de presentar-se al jutjat, el mes de desembre passat, l'acompanyaven molts exmembres del CNI [Centre Nacional d'Informació, successor de la DINA o policia política, dependent directament de Pinochet], que em feien gestos de tallar-me el coll o em deien que si mai torno a Xile em mataran.
C.R. ¿L'anomenat Moviment per a la Reconciliació dels Xilens ha intentat arribar a algun acord amb vostès?
V.A. Aquest moviment és una maniobra dels fidels a Pinochet per presentar-nos com uns irreconciliables. L'única reconciliació possible és reconèixer els crims i la veritat, i fer justícia. Oblidar el passat és una maniobra per convertir la veritat en una mentida. Els que demanen la reconciliació demanen l'oblit. Això no és justícia.
C.R. Si el ministre de l'Interior britànic [Jack Straw] deixa anar Pinochet per raons de salut, ¿creu que, malgrat tot, vostès hauran aconseguit una victòria moral?
V.A. És una victòria ètica i moral que li hagin retirat la immunitat, que estigui detingut i que perdi tots els judicis. Nosaltres ens sentirem reivindicats en la nostra causa. No volem venjança, volem justícia. Si el ministre el deixar anar per raons d'edat i salut serà perquè ha perdut totes les raons legals per fer-ho. Les seves víctimes no van tenir opció a un sistema judicial per defensar-se. Si ell marxa per raons de compassió serà una d'aquelles paradoxes de la història.