Un ermità vivia al bosc sense tenir por de les bèsties ferotges. L'ermità i les bèsties ferotges conversaven plegats i es comprenien. Un dia, I'ermità s'estava ajagut sota un arbre; allà mateix s'havien reunit, per passar-hi la nit, un corb, un colom, un cérvol i una serp, que es van posar a dissertar sobre l'origen del mal al món. El corb deia:

— El mal ve de la fam. Quan menges per la gana que tens, enfilat a dalt d'una branca i grallant, tot et sembla rialler, bo i alegre, però estigue't només dos dies en dejú i no tindràs ni esma per mirar la natura; et sents neguitós, no estàs bé enlloc, no tens ni un moment de repòs. I pitjor encara si se't presenta al davant un bocí de carn t'hi tires a sobre sense reflexionar. No hi fa res que et donin bastonades i et tirin pedres, o que t'empaitin els gossos o els llops, que és quan s'ha de deixar anar el bocí... La fam en mata molts dels nostres, així... Tot el mal ve de la fam.

 El colom deia:

— Per mi el mal no hi ve pas, de la fam. Tot el mal ve de l'amor. Si visquéssim isolats no hauríem de patir tant; almenys fórem sols, a patir. Però vivim sempre per parelles, i estimes tant la teva companya que ja no tens repòs. Tot el dia hi penses: "Ha menjat?" "Està ben abrigada?" I quan se t'allunya una mica et trobes perdut. No et pots treure del cap que l'esparver se l'ha emportada, o que els homes l'han agafada. I et poses a buscar-la i l'espifies tu mateix, també, a les urpes d'un esparver o a les malles d'una xarxa. I si la teva companya s'ha perdut ja no menges, no beus, només fas que buscar i plorar... En moren molts, així, entre nosaltres. Tot el mal no ve pas de la gana; ve de l'amor.

La serp deia:

— No, el mal no ve de la gana ni de l'amor, sinó de la dolenteria. Si visquéssim tranquils, si no ens busquéssim neguit, tot aniria bé, però si una cosa no és com la volem ens alterem i tot ens fa perdre el cap. Només pensem a descarregar la ràbia sobre algú i, folls,  xiulem, ens cargolem i mirem de mossegar. I no tenim pietat de ningú; mossegaríem el pare, la mare, i el furor acaba per perdre'ns. Tot el mal ve de la dolenteria.

El cérvol deia:

— No, no és de la dolenteria ni de l'amor ni de la gana, que ve el mal, sinó de la por. Si poguéssim no tenir por tot aniria bé. Tenim els peus lleugers, quan correm, i som vigorosos. D'un animal petit ens en podem defensar a cop de banyes; d'un de gran podem fugir-ne, però no podem deixar de tenir por. Que se sent cruixir una branca al bosc, que es belluga una fulla, i tot seguit tremoles de por i el cor et comença a fer trip-trap, com si t'anés a saltar del pit, i et poses a volar com una fletxa. Altres vegades és una llebre que passa, un ocell que fa anar les ales o un branquilló que cau; et veus perseguit per una bèstia ferotge i precisament el que fas és córrer cap al perill. Tot seguit, per evitar un gos, caus sobre un caçador; després, ple de por, corres sense saber on, fas un salt i vas de tomballons per una timba on trobes la mort. No dorms més que amb un ull, sempre alerta, sempre espantat. No hi ha tranquil.litat: tot el mal ve de la por.

Aleshores digué l'ermità:

— No és ni de la fam, ni de l'amor, ni de la dolenteria, ni de la por, que vénen les nostres desgràcies. És de nosaltres mateixos, que ve el mal, ja que som qui engendra la fam, I'amor, la dolenteria i la por (Lleó Tolstoi)