Segons una llegenda xinesa, a un home savi i virtuós li va ser concedit de poder visitar l'infern. Un cop allí, veié una munió de persones davant unes taules llargues i amples, servides a vessar, plenes d'aliments molt seductors. Eren allí per ser consumits. No obstant això, l'escena contrastava amb els comensals, que tenien els ulls desorbitats, uns braços, uns cossos i unes cames esquelètics, la cara angoixada, tots depauperats, famolencs.
  El seu càstig, el seu infern, consistia en el fet que només podien menjar-se aquells aliments fent servir uns pals llargs i prims, semblants als rems d'una barca.
  D'aquesta manera, per més que els comensals estiressin o dobleguessin braços, coll, cos i cames, no aconseguien posar-se res a la boca.
  Tot impressionat, l'home savi i virtuós demanà de poder visitar el cel. Un cop allà, es quedà meravellat, i alhora perplex, de veure que, al cel, hi havia parades unes taules idèntiques, amb els mateixos aliments, i que s'havia de fer servir les mateixes eines per poder menjar: els pals llargs i prims. Però els comensals tenien un altre aspecte: estaven robustos, plens de salut. Allí regnava la pau, la cordialitat, l'alegria, la felicitat.
  El secret? Molt senzill: a l'infern cadascú es preocupava de menjar només ell, i ningú no podia posar-se res a la boca. Al cel tots i cada un s'ocupaven de donar menjar, amb aquells pals llargs, als qui tenien al davant i a l'altra banda de la taula. Així, tots menjaven, perquè els uns es preocupaven dels altres. Convivien fraternalment.
  Conclusió: la fam, els inferns de la terra, desapareixerien si l'amor i la solidaritat fessin acte de presència real en el nostre món: convertirien a les persones, els llocs i les coses on ara només hi ha inferns en veritables cels (Josep Maria Alimbau)