En passar un barber sota d'un arbre embruixat,
sentí una veu que li deia: "¿T'agradaria posseir les
set terrines d'or?" El barber esguardà entorn seu i no veié
ningú. Però la seva cobdícia s'havia despertat i respongué
delerós: "Sí, m'agradaria molt". Aleshores vés a casa
teva de seguida", digué la veu, "i allí les trobaràs".
El barber anà corrents a
casa seva. I, en efecte, allí eren les set terrines, totes plenes
d'or, menys una que només era mig plena. Aleshores el barber no
pogué suportar la idea que una terrina no estigués plena
del tot. Sentí un violent desig d'omplir-la perquè del contrari
no fóra feliç. Fongué totes les joies de la família
en monedes i les posà a la terrina. Però aquesta continuava
igual que abans: mig plena. ¡Allò l'exasperava! Es posà
a estalviar i economoitzar com un foll, fins al punt de fer passar fam
a la família. Tot era inútil. Per molt or que introduís
a la terrina, aquesta continuava sempre mig plena. De manera que un dia
aconseguí que el Rei li doblés el sou. Així recomençà
la seva lluita per omplir la terrina. Fins i tot arribà a mendicar.
I la terrina engolia tantes peces d'or com li introduïen, però
refusava obstinadament a omplir-se.
El Rei s'adonà del famèlic
aspecte del barber. I li preguntà: "Què et passa? Quan el
teu sou era més petit, eres tan feliç. I ara que t'ha estat
doblat el sou estàs destrossat i abatut ¿No serà que
t'han donat les set terrines d'or?" El barber restà molt sorprès:
"¿Qui us ho ha dit, Majestat?", preguntà. El Rei se'n rigué.
"És que és obvi que tens els símptomes de la persona
a la qual el fantasma ha donat les set terrines. Una vegada me les oferí
a mi. Quan li vaig preguntar si l'or podia ser gastat o era únicament
per ser atresorat, ell s'esfumà sense dir ni un mot. Aquell or no
podia ser gastat o era únicament per ser atresorat, ell s'esfumà
sense dir ni un mot. Aquell or no podia ser gastat. L'únic que fa
és produir el vehement impuls d'amuntegar més or cada dia.
Vés, doncs, i retorna'l al fantasma ara mateix i seràs de
nou un home feliç.