Una vegada hi havia un tsar que li agradaven molt els vestits fastuosos i que sempre mirava d'empolainar-se tan bé com podia. Un dia se li van presentar dos sastres i li van dir:

— Nosaltres et podrem fer un vestit tan bonic com mai ningú no n'ha tingut cap, però els que siguin ximples o estiguin per sota de les funcions que exerceixen no el podran veure. Qui sigui intel.ligent el veurà perfectament, mentre que qui sigui ximple no el veurà, encara que s'hi estigui al costat.

 El tsar es va alegrar de la proposició que li feien els sastres i els va encomanar el vestit. Reberen una peça de drap per treballar, i vellut, seda, or i tot el que cal per fer un vestit.

 Passaren vuit dies i el tsar va enviar un ministre seu a veure si tenia llest el vestit nou. El ministre hi féu cap i els sastres li respongueren que el vestit ja estava llest, però li assenyalaren un lloc buit. Ell, que sabia que qui fos ximple i indigne de la feina que fes no podria veure el vestit, va fer veure que el veia i els va felicitar.

 L'hi portaren i també li indicaren un lloc buit. Ell també va fer veure que veia aquell vestit tan ric, i es va treure el que duia i va ordenar que li posessin el nou. Quan el tsar va sortir a passejar per la ciutat tothom veia que no duia vestit, però ningú no gosava dir-ho, perquè sabien que només els ximples estaven privats de veure el vestit nou. I cadascú es pensava que ell no el veia però que els altres, més sortosos, el podien veure... I el tsar es passejava pertot arreu i tots els súbdits li admiraven el vestit.

 Tot d'una, un que era molt innocent va veure el tsar i va dir:

— Mireu! El tsar es passeja despullat per la ciutat.

 I el tsar es va quedar tot avergonyit, i tothom va veure que realment no duia vestit (Lleó Tolstoi)