Amagar les pròpies penes amb un vel de somriure, només ho saben fer les ànimes que estimen.

Els pallassos també ho saben fer, i, manta vegades també ho fan, perquè estimen. Potser tenen clavat al cor el fibló de la seva esposa que Déu se li volgué endur o la pobresa dels seus fills -no tots els “clowns” són rics-, i per això s'han de guanyar la vida rient i fent riure, malgrat la fel que els amarga el pa de cada dia. L'amor els dóna força. D'altres ho fan perquè estimen els nens i malden per fer-los feliços, i fer-los riure, abans que sàpiguen què és plorar de debò.

A Sainte-Marie-Pay, vila a prop de Reims, acabava de passar una gran desgràcia. El nen de deu anys, Jean Claude Collignon, «Caucaude» («Cocod» per la seva mare i els seus amics), tenia una cama empresonada pel corró d'una trilladora. Plorava quietament, sense cridar, com si no volgués astorar encara més l'amo, Louis Gallois, que, tot nerviós, no encertava usar bé de les claus angleses per a lliurar-lo de la terrible pressió de la màquina. Al costat del nen, el seu amiguet d'onze anys, Daniel, tot plorant maldava per conhortar-lo:

- Cocod ¿te'n fa molt de mal? És que jo no vull que te’n faci.

Deslliurat de les urpes de la trilladora, Mr. Louis, ajudat per companys de feina, portaven Jean Claude a casa seva. El nen els deia pel camí:

- Per favor, no digueu res a la mare. Li ho vull dir jo ... somrient com sempre fem a casa.

 La mare, la Sra. Christiane, prou mal de caps tenia a casa seva. Vídua de feia mig any, estava en atur des de feia 18 mesos i ... havia d'escarressar-se per pujar nou fills. Paradoxalment en aquella llar no regnava la tristesa. La Sra. Christiane tenia el do de Déu d'empassar-se tota sola les llàgrimes, mentre es mostrava coratjosa i àdhuc riallera. Això oostava molt de delit, però no costava diners.

Ara, en veure arribar el Cocod estès en un baiard i cobert amb una flassada, s’esglaià, mentre sentia que el seu fill li deia:

 - No és res, mare. Només una esgarrinxada.

No va poder dir res més. L'esforç esmerçat per a dissimular el seu dolor, li va fer perdre el sentit.

Cridat el metge, li va donar un calmant que el retornà. La mare li preguntà:

- ¿Com ha estat això, fill meu?

- Mare -féu dolçament el Jean Claude-. No creguis pas que m'ho he fet jugant. Treballava ¿saps? És que necessito un vestit per la primera comunió ¿oi mare? Als magatzems «Sainte Meneehould» de Reims, n'hi vaig veure un que em va agradar molt. És tot blanc ¿saps? Però costa 9.900 francs. Tu, no treballant, i amb tants de fills, no me’l podies pas comprar. Ni jo ho hauria volgut ... Per això, amb el Daniel, que combregarà amb mi, fa unes setmanes que, en sortir d'estudi, anàvem a trillar civada al camp del Sr. Louis una estona ... Ja tenim tots dos 139 francs, però avui m'he fet mal. No t'espantis, mareta; no és res. Aviat estaré bo.

El Sr. Louis Gallois estava enfonsat.
- Perdoni'm, Sra. Christiane. Ho sento moltíssim. Ell m’ho va demanar. Jo no volia, però va insistir tant de la manera que ell sap fer-ho, que el vaig acceptar. Va ser més aviat per ajudar-lo, sense que se n’adonés ... Només havia d’anar assegut sobre la trilladora, però, no sé com ha estat, que ha caigut ...

- Louis -digué la mare-, Déu ho ha permès així. Tu ho feies a fi de bé.

Malauradament la desgràcia havia de fer-se més punyent. Els doctors de l’hospital de Reims, després de fer tots els possibles per salvar-li la cama, van decidir amputar-la. Van pensar que no calia demanar permís a ningú, puix se li estava gangrenant ràpidament. Negar-ho era matar-lo.

Feta l'operació, i, tornat el nen en si de l’anestèsia general, si bé tenint-ne de local, la Germana de la Caritat, que li feia d’infermera, li ho va haver de dir de la manera més amorosa possible. Per dolçament que li digués, el cop li havia de ser molt fort. Jean Claude va plorar, gemegant una estona, fins que va preguntar:

- ¿Podré fer la primera comunió essent coix?

- Oh, sí.

La Germana anava a continuar parlant-li, però ell la va interrompre nerviós:

- ¿Ho sap la mare? Si no ho sap, que no li ho digui ningú ... Li vull dir jo.

- Mareta -li va dir-. ¿Saps? Et vull dir una cosa que et farà molta pena, però no vull que et posis trista ... Mare ... el teu Cocod ... només té una cama, però no sento gens de mal ¿saps?

La tragèdia del «Caucaude» va ser airejada per la premsa de Reims. Tothom en parlava. Van començar d'arribar rams i més rams de flors de tota mena, però sobre tot lliris blancs. Donatius i cartes plovien a casa de la Sra. Christiane. Moltes eren de nens de l'edat del coixet. Una deia:

«Estirnat Jean Claude: A casa patim perquè som pobres, però hem plorat molt jo i els meus germanets per la teva desgràcia. El teu valor ens fa coratjosos a nosaltres. Sta. Teresa de l'Infant Jesús et vagi donant forces. Cada setmana els sis germans recollirem al menys 100 francs per a tu. El més petit, de quatre anys, també n'ha dut 100, dient: "Són pel nen coixet, perquè es pugui comprar un vestit blanc de primera comunió".»

Tal volta allò que més el va impressionar van ser onze vestits blancs, que duien ben visible l'etiqueta «Sainte Maneehould - Reims». No va faltar qui li pagués un viatge a París amb dues setmanes d'estança. «Allí viuràs com en un conte de fades». Però Jean Claude demanava només dues costes:

- Vull fer la primera comunió ... I, si pogués ser ..., que vingués a veure'm un pallasso.

Precisament aquells dies actuava a Reims el «clown» Dedé, un dels millors de França. Moltes persones es van mobilitzar per aconseguir que volgués accedir a «anar a fer riure» al malalt. Ell s'ho va pensar:

- No sé si tindré cor per riure i fer riure a un nen tan meravellós com desgraciat ... Tinc por de posar-me a plorar ... A més ... a més ... Bé. Deixem-ho; hi aniré demà mateix.
La veu va córrer, i, l'endemà, en arribar Dedé a l'hospital, una gentada l'esperava per aplaudir-lo. Va entrar tot sol. Era la consigna, que donava un sobrepuig de bellesa a l'acte de l'artista.

En entrar a la cel.la, hi va trobar, amb el nen, la seva mare Christiane, la «seva» Germana de la Caritat i el Daniel. Jean Claude féu:

- Escolti, Sr. Dedé ... També la meva marona, la Germana i el Daniel han patit molt per mi ... Si pogués ser ...

Sí. Podia ser. I el «clown», posant tot el seu art al servei de l'amor, va fer, durant mitja hora, l’exhibició més fabulosa de tota la seva vida. Jean Claude reia sorollosament fins a plorar de tant riure. En acabar, va dir al pallasso:

- Sr. Dedé sóc molt feliç ... M'ha fet molt feliç ... ¿Sap? M'agradaria fer-li un petó. ¿M'ho permet?

El «clown» s'hi va apropar:

- Mira que t’embrutaré ... Vaig molt pintat ...

- Tant se val. És el pallasso més formós del món.

Dedé va besar el nen, amorosint-li la carona amb llàgrimes «de veritat».

- ¿Plora? Jo em pensava que els pallassos no ploraven. Només ho feien veure ...

Dedé, en sortir de l'estança, es va haver de recolzar en la paret. Plorava convulsivament. És que ... feia poc temps que un tramvia havia tallat, a París, una cama al seu fill petit.

***
Creu-me. Sortosament n 'hi ha molts i moltes de pallassos i pallasses del Senyor. No cal que els hagis d'anar a buscar a un circ o gaire lluny. Potser estan al voltant teu; qui sap si a casa teva mateix. Jo n'he conegudes moltes -també al Patronat- que han sabut amagar llurs penes, desil.lusions, sofrences, preocupacions, malalties ... tapant-se la cara amb una amorosa careta de «pallasso que riu».

Jo penso que la Verge en va saber molt d’això. Des del dia que l’ancià Simeó, enverinant la joia d'aquella mare jove de quaranta dies, li anuncià l'espasa que, durant tota la vida, li travessaria el cor, va capir que, no obstant això, lí pertocaria somriure sempre, ja que és la Causa de la nostra alegria.

I diria jo que, fins i tot, al peu de la creu, en aquell moment del seu dolor suprem, potser va il.luminar els seus llavis virginals i maternals amb un somrís deliciós per conhortar Crist en el cimal del seu triomf de Redemptor i per dir-nos als homes que ja estàvem salvats.

Potser Crist tenia pensada una altra benaurança, que no va dir:

«Benaurats els pallassos del Senyor que alegren la vida dels infants i escampen joia per arreu on van, perquè és d'ells la felicitat eterna.»
 
   (TOMÀS LL. PUJADAS, C.M.F.)