Una vegada hi havia una família molt humil que tenia un fill que es deia Pau i era molt suau.  De petit ja li agradava la música més que els jocs i les joguines.
Venia Nadal i cada any el nen demanava un instrument de fer música.  Així, el primer Nadal, el pare li va fer una flauta treballant una canya:

- Pel Pau, perquè en el seu camí, trobi només flors.

Quan venia el matí, en Pau corria cap el balcó:

- Pare, quina meravella!  Per la vostra destresa us esfic molt agraït.

I en Pau que era tan suau es passava tot l'any tocant. En venir un altre Nadal, el nen tornà a demanar un instrument musical. En aquest cas, el seu pare, amb una galleda d'aram i un tros de pell tensada, va fer un timbal:

- Pel Pau, perquè és el sol de I'hivern.

L'endemà, quan al matí,  Pau va corrents al balcó:

-Pare, quina meravella!  Grácies per la vostra generositat.  Us estic francament agraït.

I en Pau que era tan suau, es va passar tot l'any tocant el tambor. Quan, amb el fred, arribà de nou Nadal, el nen demanà com sempre un instrument.  La seva mare, cosint roba amb pell i diverses canyes, li va fer un sac de gemecs:

- Pel Pau, perquè els seus somnis siguin ombres tendres.

Quan I'endemà el nen va córrer a obrir el balcó, en contemplar la peça que ens ocupa va dir:

-Quina meravella, mare!.  Us estic profundament agraït per la vostra noblesa.

I en Pau que era tan suau va tocar tot l'any el sac de gemecs. I tornà Nadal í la mare, en aquest cas, amb dues  tapadores li va fer uns platerets.

- Pel Pau, perquè descobreixi paisatges invisibles.

L'endemà, quan I'infant va obrir el balcó:

-Oh meravella!  Mare us estic tan agraït que no tinc paraules per remerciar-vos.  Gràcies per la vostra magnificència.

I en Pau que era tan suau va tocar tot l'any el rudimentari instrument. El pare, quan vingué el proper Nadal, va fer a l’infant, unes grans castanyoles amb dues meitats de coco.

- Pel Pau, perquè sàpiga on mor la terra i neix el mar.

El nen, com sempre, agraí als pares l'apreciat regal. I en Pau que era tan suau tocà tot l'any. Vingueren altres nadals i portaren altres instruments, fins que un dia dels reis, els seus pares, que havien estalviat tot l'any, li van comprar amb esfoç un violoncel, amb tanta mala fortuna que, aquella nit va fer una tamborinada tal que va fer malbé el preuat instrument. Quan I'endemà, I'infant trobà aquell tros de fusta malmenada, va arrencar a plorar i no hi havia forma humana de calmar-lo. El dolor el tenia presoner. Però heus aquí que, el nen Jesús,  que tot ho veu, en escoltar el sentiment d'en Pau, va regalarar el violoncel més bo i més bonic que s’ha vist mai.
I aquell instrument tocava com sona la tendresa, amb sentiment humà, i era tal que, quan t'hi acostaves tenies ganes d'abraçar-lo.

I en Pau que era tan suau, va dedicar tota la seva vida a estimar I'instrument.