Hi havia una vegada un salmó que sentia enyorança  del lloc on havia nascut. Recordava aquell riu tan fresc i va pensar de tornar-hi i deixar allà els seus ous perquè els seus fills nasquessin en aquelles aigües tan acollidores. Abans de marxar cap al viatge s’alimentà força, menjà durant dies i dies. Calia estar ben fort perquè havia d’anar contracorrent, els corrents d’aigua el portarien cap al mar i ell volia anar cap al principi del riu.

Arribà el dia esperat i començà la seva ruta cap a les fonts del riu. Deixà enrere l’aigua salada del mar i s’endinsà en l’aigua dolça del riu. Allà trobà molts peixos.

- Què fas! Vine amb nosaltres cap al mar, s’hi està molt bé. Què busques allà dalt?
- No saps que hi ha peixos que ataquen! –va dir un altre peix.

Llavors es posà a dubtar. És veritat, va pensar, estic cansat, costa molt d’anar cap amunt del riu quan l’aigua t’arrossega fins el mar. Reposaré una mica en aquest petit estany i continuaré més tard, ja hi arribaré. Però llavors va sentir una veu que deia:

- Salmó, salmó, què fas? No veus que això que fas és el més fàcil. Has de continuar el viatge o el corrent del riu t’arrossegarà. No tens més alternativa: o el riu amunt o cap al mar!

El salmó va pensar-s’ho molt i va decidir que potser valia la pena de fer aquest esforç i deixar els seus ous al naixement del riu.

Va agafar forces i va arribar a les fonts. Allà va deixar els seus `petits ous. El salmó somreia satisfet: havia estat capaç d’anar contracorrent.