Fa molt i molt de temps, hi havia un Rei que no tenia descendents, i ja era molt vellet. Tement que se li apropava l'hora de la mort, féu cridar els seus guardians i els manà que busquessin per tot el reialme un noi orfe i que tingués les capacitats suficients per esdevenir príncep.
 Els guardians que sí van recórrer totes les terres del reialme fins que van trobar un noiet en un bosc, tot ell cobert de parracs, amb la cara bruta però alegra que, enlloc d'amagar-se els va saludar d'una forma molt cortès. Després de parlar-hi una estona, van comprendre que Déu els havia portat fins allà i que aquell era el noi que seria príncep. Li van proposar d'anar a viure a palau i ell no s'hi va negar pas, sempre però -deia- que em deixeu sortir de tant en tant per anar a veure els seus amics del poble (tots molt pobres)
 No us haig de dir el molt que va agradar al Rei aquell xicot. Tenia una educació més pròpia d'un senyor que d'un orfe miserable. I els dies passaren i el Rei es morí. Els nobles convocaren la coronació del nou Monarca per al cap de tres dies, que s'esqueia en diumenge. Mentrestant el jove príncep s'anava preparant: els vestits, els discursos, els gestos, ...
 Mes aquella nit tingué un somni estrany:  veia una nau plena d'esclaus, navegant nit i dia i un capatàs sense cor que fuetejava els dèbils fins a destrossar-los la pell. El jove príncep s'acostava al capatàs i l'increpava: Per què feu això, home dolent?
I el crudel mariner li responia, estranyat: Majestat, aquests esclaus han de remar més fort si volem arribar a temps a Irlanda i portar als més hàbils joiers les perles que hem recollit per fer-vos la vostra corona.  I, enmig d'una gran impotència, s'acabava el somni. Però també la nit següent tingué un somni terrible: nens i dones joves treballant fins ben entrada la nit, en una fàbrica infecta, teixint i cosint els vestits més impressionants per a la cerimònia de la coronació.
 I arribà el diiumenge assenyalat. Tot el poble omplia places i carrers i cridava i cantava esperant veure passar el príncep abans i després de ser coronat. I el príncep passà. Anava vestit amb els parracs amb què fou tret del bosc. Per tota la vila es féu un silenci pregon. I el noi arribà a la catedral, on l'esperava l'arquebisbe, luxosament revestit.
 Arribats davant l'altar, enfront del qual hi havia tota la noblesa del país, l'arquebisbe, fent el mateix posat indignat de tots els assistents, es disposà malgrat tot a posar damunt del cap del jove. Però en aquell moment, una estranya i magnífica claror entrà pels finestrals de la catedral i va anar encerclant el príncep, confegint-li un  vestit de llum tan meravellós que cap sastre no hauria pogut ni tan sols somiar-lo. L'ancià arquebisbe comprengué d'on venia aquella llum, i amb veu emocionada digué al nou Rei: No sóc jo qui us ha coronat. Algú molt més gran que jo ho ha fet (Adaptat d'Oscar Wilde)