En un gran castell, del qual ja no queda pedra sobre pedra, hi vivia en altre temps un cavaller molt ric. Aquest cavaller emprava molts diners per a mantenir i embellir el seu castell; als pobres, però, poc de bé els feia.

 S'escaigué una vegada que un pobre pelegrí va arribar al castell i va demanar acolliment per passar-hi la nit. El cavaller el va despatxar amb males maneres i li va dir:

— Aquest castell no és cap posada.

 El pelegrí digué:

— Em permeteu que us faci tres preguntes, i marxaré tot seguit?

 El cavaller li va respondre:

— Amb aquestes condicions, ja em podeu preguntar i tindré molt de gust a respondre-us.

 Llavors el pelegrí li va preguntar:

— Em diríeu, doncs, qui vivia abans que vós en aquest castell?
— El meu pare!—va respondre el cavaller.

 El pelegrí va preguntar:

— I qui hi vivia abans que el vostre pare?
— El meu avi! —va respondre el cavaller.
— I qui hi viurà després que vós? —preguntà encara el pelegrí.

 El cavaller li va respondre:

— Si Déu ho permet, el meu fill.
— Així, doncs —va dir el pelegrí—, si cadascú de vosaltres viu en aquest castell tan sols durant un cert temps, i sempre ha de deixar el lloc per a un altre, ¿què sou vosaltres sinó hostes? Aquest castell, doncs, és una veritable posada. No despengueu tants diners en l'embelliment d'aquesta casa on només habiteu una temporada; val més que feu bé als pobres i d'aquesta manera us bastireu una estada fixa al Cel.

 AI cavaller, aquelles paraules li tocaren el cor. Va donar estada al pelegrí per aquella nit, i a partir de llavors va ésser més caritatiu amb els pobres. I és que es va adonar que el senyoriu d'aquest món passa; només roman el bé que fem (Christoph Von Schmid)