"Diuen que a un nen, en Pere, el mestre li havia dit que Déu estava a tot arreu. però ell no el veia enlloc. En arribar a casa el va buscar pertot arreu. En tots els racons de la casa, dalt la figuera, a l'hort, al riu. Fins i tot va anar a la biblioteca i va mirar full per full tots els llibres que parlaven de Déu. Però res de res, no el trobava. Malhumorat va tornar a casa. Veia els homes tornant del treball, cansats, amb cara de fatigats. I es deia en Pere:

- És clar, també ells s'han deixat embolicar!

Després de sopar va pujar al terrat a recollir l'estel que havia deixat volar dissabte per la tarda amb en Joan. Era una nit molt bonica, estrellada, amb lluna plena. I pensava: "Aquests estels els ha fet Déu i aquesta lluna també, ... però on estàs Déu? On t'amagues? Es va quedar mirant el cel una estona. Llavors dintre seu va comprendre una cosa, com si Déu li ho digués:

- Sí, Pere, el mestre té raó de dir que Jo sóc a tot arreu, a l'hort, a la figuera, amb els homes quan s'estimen, a on hi ha amor. Però només em saben veure els qui com tu em busquen amb amor al cor. En un moment en Pere ho havia entès tot. Va baixar amb l'estel sota el braç. Es va ficar al llit i es va adormir amb un somriure als llavis."