Era el segle XIX, i amb el nom d'en Joan Serra
es coneix un bandoler
per a tothom "en La Pera".
Li agradava la sang, i el xiprer encara recorda
tants gemecs que allà han pregat:
pietat, pietat!

- No em mateu, que tinc dos fills i una esposa,
 us daré tot mon diner, però no em claveu eixa daga.
No em mateu, us demano per ma mare!

- Reseu l'últim "Crec en Déu".
- Pietat, pietat.
 

L'endemà de bon matí davant la Verge del Carme,
de genolls està pregant i a dos ciris encén la flama.
Però ben entrada la nit quan la lluna és com una daga
fendirà en cel un nou crit, pietat, pietat.

- No em mateu, que tinc dos fills i una esposa,
 us daré tot mon diner, però no em claveu eixa daga.

No em mateu, us demano per ma mare!

- Reseu l'últim "Crec en Déu".
- Pietat, pietat.
 

Però en Joan Serra, avui no ha tingut més sort,
dos soldats l'han pres ben fort i ara jeu entre barrots.
L'endemà de bon matí veu la forca preparada,
en Lapera dóna un crit, és l'última pregària.

- Quan jo sigui ben mort i penjat de l'alta forca
 i defalleixi mon cor i m'aneu a posar a la fossa,
 que algú resi una pregària davant la Verge del Carme
 i que dos ciris tinguin flama.

Ningú no ho va fer.