+ Estola verda, oracions pròpies
+ Prefaci Dominical II i Pregària Eucarística III

+ Lectures bíbliques:

Saviesa 2, 12.17-20: Els malvats deien: «Posem un parany al just; ens fa nosa i és contrari a tot el que fem; ens retreu que no complim la Llei i que no som fidels a l'educació rebuda. A veure si és veritat això que diu, provem com serà la seva fi. Si realment el just és fill de Déu, Déu el defensarà i el salvarà dels qui el persegueixen. Posem-lo a prova: ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè; comprovem si sap suportar el mal; condemnem-lo a una mort vergonyosa. Segons diu ell, Déu ja el protegirà».

Salm responsorial 53: El Senyor fa costat als meus defensors.

Déu poderós, feu-me justícia, salveu-me, pel vostre nom. Escolteu la meva súplica, escolteu les meves paraules. R

Mireu com s’aixequen contra mi, amb quina violència em volen la mort. No pensen en Déu. R

Però és Déu qui m’ajuda, i fa costat als meus defensors. De tot cor oferiré sacrificis, us lloaré, Senyor, perquè sou bo. R

Epístola de Sant Jaume 3, 16-4, 3: Estimats, on hi ha gelosies i rivalitats, hi ha pertorbació i maldats de tota mena. Però la saviesa que ve de dalt abans que tot és pura; és també pacífica, moderada i dòcil, compassiva i plena de bons fruits, imparcial i sincera. El fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau.

¿D'on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles? ¿No vénen dels desigs de plaer que es conjuren en el vostre cos? Desitgeu coses que no teniu, i per això mateu. Envegeu coses que no podeu aconseguir, i per això lluiteu i us baralleu. Però vosaltres, no teniu perquè no demaneu. O bé demaneu i no rebeu, perquè demaneu malament, amb la intenció de malgastar-ho tot en els plaers.

Marc 9, 30-37: En aquell temps, Jesús i els seus deixebles passaven per Galilea, però Jesús no volia que ho sapigués ningú. Instruïa als seus deixebles dient-los: «EI Fill de l'home serà entregat en mans dels homes, el mataran i, un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies». Ells no entenien què volia dir, però no gosaven fer-li preguntes. Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà: «¿Què discutíeu pel camí?» Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells seria el  més important. Aleshores s'assegué, cridà els-dotze i els digué: «Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots». Després féu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: «Qui acull un d'aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó el qui m’ha enviat».

 1. Benvolguts. el tema de les lectures d'avui és el de la confiança: el creient ha de confiar plenament amb la bondat de Déu, amb la seva misericòrdia.

2. De fet trobem a l'evangeli el contrast entre Jesús que proclama el seu pròxim sacrifici en benefici de tota la humanitat i els deixebles que discuteixen qui serà el més gran al regne de Déu. en el fons, és un problema de confiança. Quan hom no confia en els altres, busca falses seguretats en la seva vida: el prestigi, el plaer, el diner, el poder, ... darrera de molta aparença s'amaga una gran por, una irresistible inseguretat.

3. Les lectures d'avui ens conviden a confiar en tot  moment en el Senyor, a tenir-ne prou amb el seu amor.

+ Si a la primera lectura se'ns relata la situació d'un creient perseguit, acorralat, en greu perill, és per fer-nos sobreentendre la immensa confiança d'aquest creient en Déu (imatge que ens acosta a Jesús prop de la mort, sempre confiant en el Pare)

+ De manera que les paraules del salm poden ser molt bé la pregària d'aquest creient, que malgrat tot confia en el Senyor: "Déu poderós, feu-me justícia/ salveu-me pel vostre nom (...) Escolteu la meva súplica (...) Déu és qui m'ajuda (...) El Senyor fa costat als meus defensors"

+ I la segona lectura, de sant jaume, ens fa veure el que passa quan no confiem en Déu: apareixen gelosies, enveges, rivalitats, ... i caiem en una recerca insaciable de benestar i de plaer material

   Hem d'acollir la saviesa de Déu, hem de confiar en la seva gràcia, com els nens confien en els pares. Per això Jesús posa enmig dels deixebles un noi. Els infants són símbol de confiança absoluta, així com de petitesa.

4. Dues preguntes  ens poden aparèixer després d'aquesta reflexió:

 a) Per què hem de confiar en Déu?

Des de la fe hem de dir que només ell pot sadollar el nostre cor:

a) Déu, que ens ha creat, coneix el que necessitem;
b) Déu vol que arribem a la bondat total, que és sinònim de plenitud, de felicitat;
c) només Déu pot donar sentit absolut a la nostra vida i a la nostra mort;
d) també hem de confiar en Déu per l'exemple admirable que ens donat amb Jesús clavat a la creu.
b) Com podem fer efectiva aquesta confiança?

a) En primer lloc, fent com el salmista, demanant a Déu la seva ajuda i la seva protecció;
b) reconeixent i agraint Déu per tot allò que ens dóna constantment;
c) despullant-nos de totes aquelles seguretats innecessàries que destorben el nostre amor: plaers, poders, privilegis, ...;
d) confiant en els altres que tenim al costat;
e) fent gestos de servei concrets als altres que més ho necessiten, fent-nos així mereixedors de la confiança dels petits.

5. Demanem avui a Déu en uns moments de silenci que ens ajudi a confiar només en el seu amor, i a col.locar-nos sempre els últims per servir millor els altres.