No passaré mai pena, que l'Eternal em guia
per senderons que solquen les gespes verdejants,
i em fa anar vora l’aigua que no sona
i a l'hora del capvespre m'ungeix amb el descans.

En obeint-lo, sento son braç que mai no pesa;
quan caic, en oblidant-lo, em cull com un amic;
i em diu: —T'he dat un signe en l'iris sobre el núvol—,
i fa que aroma llevi tot el meu dol antic.

Delit de cosa vana, tot el que es mou i dringa.
I quietud que torna la pietat del cel;
fins en estranya terra i en casa esvorancada
ha proveït mos dies de l'oli i de la mel.

Ni per la vall obaga d'extrema darreria
si l'Eternal em mena no temeré la fi;
el ventijol, la fulla murmuren sa lloança,
son bàcul em conforta, son pas m'obre camí.

Ploreu, sobretot, pels qui viuen.
Només que uns passos i una pols la fi consum.
La fossa no pren més que una despulla,
i part d'allà de l'ombra viu immortal la llum.

Josep Carner (1884-1970)