calacceptar

Cal acceptar les diferències culturals des de la normalitat

L'imam, la mesquita i nosaltres

Joaquim Arenas i Sampera

Tot just fa unes setmanes l'Imam de la mesquita de la Meca va visitar la capital dels Països Catalans. La seva arribada a Barcelona va ser motivada en compliment de les seves funcions religioses i socials. Les comunitats musulmanes escampades pels nostres països van rebre el suport del seu líder espiritual, tot i que la seva estada es va reduir a Barcelona i a la seva àrea d'influència.
La vinguda de l'imam es va desenvolupar dins de la normalitat més natural. I cal agrair-ho a la maduresa, en aquest cas, de la nostra societat i a l'actitud del mateix imam, que va expressar paraules de serenor i d'invitació al diàleg entre els seguidors i adeptes a la seva creença, tot i que es podria haver utilitzat negativament la situació socialment tibant viscuda a Terrassa, just feia uns dies.
És precisament en aquest concepte de normalitat on entenem que cal posar més èmfasi a l'hora de tractar teòricament o d'endegar situacions relatives a l'evident multiculturalitat instal·lada a casa nostra, des de Salses a Guardamar i de Fraga a l'Alguer, passant per Maó.
Tot esforç adreçat a posar mesures de normalitat per saber acollir els immigrants, tot allò que tendeix a no ressaltar la diferència, que ja és prou explícita per altra part, tot allò que s'allunyi de l'apologia de la diversitat pot arribar a ser més bo que fomentar la prevenció social per un fenomen, al qual ningú pot rebatre la realitat punyent, però que tampoc no cal treure de llera a l'hora de mesurar-lo, quan el nombre d'immigrants de religió islàmica no arriba a l'u per cent del nostre contingent social.
Sens dubte caldrà, dies a venir, un capteniment actitudinal davant la multiculturalitat. Una nova manera d'enfocar la qüestió des dels diversos àmbits.
Aquesta invitació a un canvi de manera de fer, la veiem basada en la pràctica de la interculturalitat, és a dir, aplicant la pedagogia del tractament que convé en una comunitat on hi ha mostres de diverses cultures, a més a més de la pròpia. Tal com diu Renan de l'ètica, més que ensenyar-la o propagar-la, cal exercir-la.
Pot ser que alguns lectors es preguntin en què consisteix concretament la interculturalitat; doncs bé: els ho explicarem breument.
La interculturalitat és l'activitat pedagògica que promou l'estima de realitats culturals altres que la nostra. En fa veure els valors positius i estimula a entendre maneres de ser i de fer diferents d'aquelles que nosaltres tenim per pròpies. Advoca especialment per la igualtat de drets, entre els quals també es compta la pertinença i la integració al poble d'acollida.
Al cap i a la fi, ens cal a tots plegats menys teoria i més pràctica. Assumir la interculturalitat, fer-ne un hàbit, no voldrà dir res més que posseir o fornir-se d'una cultura en majúscula, la qual permet veure les formes de vida i els costums dels altres com a positius i valorables.
Altrament anem per viaranys que alerten la població de perills inexistents, se li fa veure com un fet extraordinari allò que, als nostres països, és normal de sempre.
La interculturalitat, la pedagogia del tractament multicultural, ha de tenir, al nostre entendre, la igualtat com a objectiu gairebé sagrat. Sempre el concepte d'igualtat dintre del mateix poble ha estat lligat al progressisme, a la justícia social i a la ciutadania plena.
Els catalans -i tothom és cridat a ser-ne i a sentir-se'n-, des de la nostra identitat els uns i, des de la diversitat cultural de nou arribats, els altres, a tots ens cal construir un projecte comú basat en la igualtat. No ens apuntarem mai en el cor exultant del càntic a la diferència perquè, més que aplegar, dispersa; més que fer entendre, provoca; més que induir a saber acollir, crea recels i dificulta que es pugui aprendre a arribar.
Veiem el nostre projecte com a poble des d'una perspectiva en què la diversitat sigui respectada i, en aquest respecte, hi veiem inclosa la integració de tothom en un propòsit comú, amb una llengua comuna, la pròpia dels Països Catalans, amb la participació dels trets culturals que ens fan ser, a tots, ciutadans específics d'aquest petit punt que tant costa de trobar en el globus terraqüi però que, des que hi és, ha contribuït molt i molt a millorar-lo.
En aquesta línia de la igualtat, tan desitjada, i des d'una actitud de foment del tractament intercultural, i per evitar la decantació cap a la diferència, estaria poc ajustada la petició o el suggeriment de cessió d'uns terrenys públics per a la construcció d'una mesquita per part del considerat imam de la Meca.
Desconeixem si la catedral de les confessions presbiterianes, luteranes i reformistes en general ha gaudit d'aquest tracte deferent amb anterioritat. En dubtem. En la qüestió de la mesquita, convidaríem novament a seguir els camins de la normalitat, que mai solen ser escabrosos. No oblidem pas que el mateix imam, en la seva visita a Barcelona, procedent de la Meca, va suggerir que cedir els terrenys per a l'edificació del temple islàmic seria un senyal de convivència. El meu desacord respectuós amb aquest concepte de convivència. Sempre m'han ensenyat, i des de jove, que els meus oncles quan, els anys vint, s'establien a l'Argentina, hi van anar a viure, però que van conviure molt bé amb els autòctons. Vull explicar amb l'exemple que, a cap país del món, la gent que hi és establerta amb feina, casa i ciutadania no hi conviu, ells són els que hi fan vida, són els que hi viuen en qualsevol cas, i aquells que hi arriben són els que van a viure amb, és a dir, a conviure. La qual cosa comporta respectar i tenir dret a ser respectats i, en conseqüència, a formar part del projecte comú i a enganxar-s'hi amb tant d'entusiasme com puguin.
En conseqüència, nosaltres els ciutadans i ciutadanes tenim davant nostre l'horitzó obert i clar que fa més de mil anys que anem definint amb la participació d'antics i nous habitants d'aquesta franja mediterrània. Només ens toca avançar, treballar i construir la nova Europa des del projecte comú que només construirem amb fermesa enlairant la senyera noble de la igualtat.

Joaquim Arenas i Sampera. Pedagog i escriptor