Atenció amb l'ascensor


- Estem tots d’acord? Doncs bé: podem ingressar la quantitat que hem acordat a partir de l’1 del mes que ve al comte corrent de la Junta de Veïns. Demà mateix començaran les obres d’instal.lació de l’ascensor. L’empresa ens ha assegurat que no tardarà més de 4 setmanes. Això sí: durant aquest temps haurem de suportar algunes molèsties.

La Núria, presidenta de l’escala, va cloure tota contenta la reunió de veïns. S’havia pogut dur a terme un dels projectes més importants de la història d’aquell edifici. Per fi, les cinc plantes d’aquella casa antiga tindrien accés per ascensor. L’endemà van començar les obres. Tothom estava molt satisfet. Però dos veïns es van posar d’acord i no van ingressar la quantitat acordada al comte corrent. L’empresa constructora, en adonar-se’n, reclamà els diners. Però no hi havia manera. Els veïns en qüestió no volien pagar. L’una, una noia jova que vivia al 5è 1a, deia que tenia el pis de lloguer, i que aviat marxaria. No trobava just haver de pagar. L’altre, un vidu de mitjana edat que vivia al 1r 2a, deia que ell no faria servir l’ascensor. Donades les circumstàncies, l’empresa va haver de retallar els sous dels treballadors. Un divendres al vespre, un operari es va voler quedar més estona a treballar. Els companys li deien que estava boig, que si ara cobrava menys com era que  treballava més ... Però ell digué que volia deixar una feina enllestida. Cap a les onze de la nit tragué una sargantana d’un potet que duia amagat en una bossa, li tallà el cap i ruixà amb sang els fils que hi havia darrera la placa dels botons dels pisos. Pronuncià unes frases en un llenguatge estrany, féu un ritual que estava escrit en un llibret vell i fosc, i posà una altra vegada la placa. A les 12 de la nit, l’escala estava novament submergida en un silenci profund.

Passaren uns quants dies. La relació entre els veïns de l’escala s’havia enrarit. Tot i tenir l’ascensor, la manca d’unitat havia enterbolit l’ambient.

***

La Maria Antònia tornava d’una festa amb els amics. Era divendres. Es va estirar de seguida al llit. Estava una mica marejada i tenia una lleugera migranya. El rellotge marcava les tres de la matinada. Ja a les fosques, la jove del cinquè va sentir com l’ascensor s’aturava al replà. Era força estrany; els veïns del 5è 2a eren una família molt tradicional i que a partir de les 11 ja no sortien ni feien soroll. La Maria Antònia intentava escoltar passes o algun signe que desfés el misteri. Però res. L’ascensor s’havia aturat al 5è però no se sentia ningú. ¿No es tractaria d’algun lladre que intentaria forçar el pany? A més a més, s’havia oblidat de posar el llisquet! La Maria Antònia es va aixecar de cop, es va posar la bata i mirà a través de l’espiell. Ningú, no hi havia ningú. Però la curiositat podia més que el temor. Va obrir a poc a poc la porta, sortí al replà i mirà a través de les escales. Que n’era d’estrany tot plegat! Per acabar-ho d’arreglar, l’ascensor estava obert; sempre quedava tancat quan arrribava a una planta. La Maria Antònia, lentament, es va endinsar a l’ascensor. Mirà la placa de botons; li va semblar que el que marcava el número cinc tenia un color diferent al blanc habitual; una mena de força irresistible la portà a prémer el botó i aleshores ... la porta es va tancar i l’ascensor, estranyament, va començar a baixar a una velocitat exageradament lenta. La llum va començar a fer pampallugues. Tot va quedar a les fosques. La Maria Antònia va començar a cridar ... li semblava, tanmateix, que la seva veu ressonava i tornava amb més força a ella mateixa. Es va ajupir totalment en un racó de l’ascensor. Ella sabia que ben a prop, a l’altre angle, hi havia una presència misteriosa.
No gosava ni tan sols obrir la mà. Era com si algú anés a tirar-se-li al damunt en qualsevol moment. L’endemà, els veïns van trobar, estupefactes, el cos de la noia esquarterat dintre l’ascensor i una frase escrita amb sang al mirall en un idioma desconegut.

***

La policia no va trobar cap rastre. La versió oficial parlava d’un psicòpata que hauria entrat a la casa de la jova i allà mateix l’hauria assassinada; després l’hauria portada a l’ascensor on l’hauria esquarterada per espantar el veïnat. La policia va donar instruccions molt rigoroses a tots els veïns: no podien sortir sols a la nit, si veien algun estrany havien d’avisar de seguida a comissaria, ... Però van passar els dies, les setmanes i, com sempre passa, es va anar oblidant la tragèdia. Ningú no seguia les instruccions. Tothom es pensava que l’assassinat havia estat un fet puntual, aïllat, i que el psicòpata ja no gosaria tornar mai per allà.

Un vespre, l’Antoni va tornar a les dotze del cinema. Havia anat a veure un film de terror, d’aquells que costa esborrar del subconscient. Prou que intentava pensar amb coses agradables, simpàtiques, ... però tot era inútil. En entrar a la casa va trobar la porta de l’ascensor oberta. De fet, ell s’havia negat a fer-lo servir; vivint com vivia en el primer, ¿per què el necessitava? Però ... ara ningú no el veuria; a més, la porta estava oberta. I, mirant que no vingués ningú, va entrar depressa i va prémer el botó del 1r pis. La porta es va tancar elegantment i, tot d’una, l’ascensor va començar a pujar. De fet, pujava, pujava, ... ja havia sobrepassat el primer pis. L’Antoni va mirar el quadre de botons: el que indicava el número 1 estava tacat amb una mena de líquid semblant a la sang. L’Antoni, dret d’esquena al mirall, va sentir com si algú l’estigués mirant. A poc a poc es va anar girant i, quan estava a punt de veure’s reflectit ... tot era fosc; de sobte s’havia creat un ambient dens dins l’ascensor. L’Antoni sabia que no estava sol. Un bri de vent li va moure els cabells. De seguida es va adonar que l’ascensor no tenia sostre; algú l’observava des de dalt. Pocs centímetres separaven el seu cap d’aquell ésser misteriós. L’Antoni no s’atrevia a ajupir-se, ni a cridar. De cop i volta va veure darrera el mirall una llum vermellosa, i dintre la llum una figura negra que s’anava fent més gran.

- Qui ets? Què vols de mi? -per fi es va atrevir a cridar-.

***

- S’ha tornat boig -va dir la Núria al comissari de policia-. Diu coses estranyíssimes i no vol quedar-se sol de cap manera. Potser serà millor que l’ingressin en un sanatori fins que es recuperi. És vidu i els seus fills no en volen saber res.
- No es preocupi, senyora -va fer el comissari-. Nosaltres ja ens n’ocuparem.

L’ambulància va sortir al cap de poca estona de davant de l’edifici. L’Antoni estava dintre, estirat en una llitera estreta i cobert amb una manta prima de color vermell. Lentament el so de la sirena es va anar transformant en un silenci misteriós i el reflex de la llum en una foscor espessa. L’Antoni volia aixecar-se, però va adonar-se que estava lligat de peus i mans. Un lleuger soroll d’una serra es va anar a costant al seu cap.

- Noooo!!! (soroll de serra)

Mai ningú no va saber res més de l’Antoni.