- Nois, ja podeu sortir al pati. Però deixeu bé les taules i les cadires!

 La veu de la senyoreta Dolors sonava com la d'un àngel. I això que la classe de Català havia estat molt avorrida. El Jordi, un nen d'onze anys que treia sempe molt bones notes, estava ordenant amb molta cura les seves coses. Quan anava a deixar l'agenda al calaix es va fixar que a la portada hi havia una mena d'escrit, fet amb poca gràcia, que deia: Aquesta nit moriràs! I a sota es distingia com un tros de signatura, difícil de desxifrar. El Jordi no va donar gens d'importància a l'escrit i anà a jugar al pati amb els seus amics.

 Vilallobera era un poble petit, voltat de rierols, de muntanyes i de boscos preciosos. Durant tot l'any s'hi acostaven persones d'arreu del país per gaudir del bon aire, del bon menjar i de l'amabilitat dels seus habitants.

 El Jordi va arribar a la tarda a casa seva. Va fer els deures, sopà i se n'anà a dormir després d'haver xerrat una estona amb els seus pares. En ficar-se al llit li vingué al cap aquella frase: Aquesta nit moriràs. No sabia per què però era com si algú des de molt a prop la hi estigués dient. L'habitació només rebia una lleu claror de la finestra. El Jordi es va aixecar sense obrir la llum, anà cap a la finestra, tregué el cap per veure si hi havia algú fora de la casa ... El bosc, tan bonic de dia, ara semblava ser el refugi del mal. Un lleu soroll darrera seu va fer adonar al noi que no estava sol a l'habitació, ... calia reaccionar de seguida! El Jordi saltà cap enfora, es posà a córrer bosc endins ...

- Mala sort!

 La senyora Caterina ja havia marxat. La Dolors va girar-se per tornar a la classe, recollir les coses i anar volant cap a casa ... ¿O potser era millor anar directament a la policia?

 La foscor de la tardor confegia a l'escola un aspecte diferent. Les aules sense llum semblaven cambres plenes de misteri. Les siluetes de les bates, dels treballs manuals que omplien les parets i penjaven del sostre, construïen un món impenetrable, amenaçador. La senyoreta Dolors caminava lentament. No volia córrer. Sabia que si s'esverava perdria el cap i seria més vulnerable a qualsevol perill. A poc a poc va entrar a la seva classe, recollí l'abric, la bossa i ...

- On estàs? Què t'he fet jo?

 A la pissarra, amb lletres grosses, algú havia escrit: t'estic veient. Prepara't per morir! La senyoreta Dolors corregué cap a la porta. Però algú l'havia tancada, potser la directora. Obrí nerviosa la bossa, buscà el moneder, ... però les claus no hi eren! Un esglai indescriptible caigué damunt la Dolors quan veié a l'extrem del passadís una ombra terriblement familiar. Només van passar cinc segons. De l'esglai a la fosca de la mort el trajecte fou brevíssim.

 Vilallobera no se'n sabia avenir. En tres dies un dels millors alumnes, una de les millors mestres ... Però el senyor Miquel, cap de la policia, després d'haver enregistrat l'escola, sospitava que algú era la causa de la mort d'esglai de la senyoreta Dolors. Aquell gargot a la pissarra li resultava molt familiar... (les frases aquesta nit moriràs i t'estic veient. Prepara't per morir! havien estat curosament esborrades) Després de l'enterrament visità la casa del Jordi. Els pares estaven enfonsats. Aquella nova mort els feia encara més dolorosa la ferida que estaven suportant.

- Perdonin que ara els molesti. Però els haig de fer algunes preguntes. I també els demano que em deixin enregistrar l'habitació del nen. Ja sé que tot això és molt penós per a vostès ... Però sospito que aquestes morts no són accidentals.
- Què vol dir, senyor Miquel? –preguntà angoixada la senyora Lluïsa-.
- Tinc motius per creure que algú que coneixia bé el seu fill i la senyoreta Dolors es va voler venjar. El que no sé són els motius.
Durant un parell d'hores, el cap de la policia de Vilallobera ho va inspeccionar tot. Fins que va trobar l'agenda ... Aquesta nit moriràs. I aquell gargot ...

- Adéu-siau, senyors Camarasa.
- Ha trobat alguna cosa? –preguntà trist el pare.
- Més del que em pensava! Però ja els avisaré quan hagi fet algunes comprovacions.

 El senyor Miquel es dirigí de seguida cap a la caserna. S'havia amagat l'agenda sota l'abric. Arribant al seu despatx, s'hi tancà amb clau. Obrí un calaix, tregué una foto que havia fet de la pissarra de la classe de la senyoreta Dolors. Juntà els dos gargots. Aquell era el causant de les morts!

- Però què has fet, desgraciat! Per què ho has fet?

 Feia dues setmanes havia canviat el seu fill d'escola; l'havia portat a un internat on s'hi concentraven nois problemàtics de tota la comarca. De fet, en Norbert, era un noi violent. Des de petit es mostrava cruel. El fet que la mare hagués mort quan només tenia dos anys, i que el pare, pel seu ofici, no se n'hagués pogut preocupar gens, havien fet del Norbert un nen solitari, amb instints destructius. No podia suportar la senyoreta Dolors, perquè volia fer-li de mare, però ell la considerava dolenta perquè aparentment era més carinyosa amb els altres nens de la classe. Per exemple amb el Jordi, el setciències, el nen maco. Ara el Norbert havia tornat per venjar-se. I estava allà. Dintre el despatx. Dintre l'armari.

 El cap de policia, ignorant el seu fatal destí, s'aixecà per anar a agafar una pistola. Obrí l'armari, allargà la mà, ... però ...

- Fill! Què fas a...? (Però no pogué acabar la pregunta.)

- Papa, ara et toca a tu!